Una vaga precipitada

JORDI VILADROSA I CLUA.

Pedagog

http://jviladrosa.blogspot.com/

Cinc sindicats de l’ensenyament públic han convocat una vaga del sector per al dia 14 de febrer amb la finalitat que sigui retirat el document de bases per a la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Em pregunto si aquest mecanisme de pressió ha de ser el primer recurs a utilitzar per manifestar un posicionament contrari a qualsevol proposta empresarial o de l’administració. El conseller Maragall opina que “els sindicats s’estan inventant una guerra”, les federacions de pares la troben injusta i inoportuna. A mi em sembla precipitada per més que en respecti la seva legitimitat. Em fa la impressió que s’està segrestant l’imprescindible debat que qualsevol llei requereix; més encara si es tracta de legislar sobre un tema tan sensible com és l’educació.

No estem parlant d’una vaga laboral pròpiament dita sinó d’una vaga ideològica. El Sindicat d’Estudiants afirma que “el tripartit ha de fer una llei educativa d’esquerres”, que no volen “directors –dictadors- gerents”, que “la concertada no ha de rebre ni un euro”, entre d’altres reivindicacions. Els sindicats argumenten que el departament d’Educació aposta per la privatització dels centres, que n’elimina la gestió democràtica o que “desregula” les relacions laborals del professorat.

I si convoquessin una “vaga a la japonesa”? La setmana del dia 11 al 15 de febrer es podria ampliar l’horari lectiu una hora diària i el dijous 14, al vespre, es podria convocar una xerrada-col·loqui en la qual els representants sindicals de cada centre podrien explicar els seus plantejaments i escoltar les aportacions de les persones que hi assistissin per fer-les arribar a la seu del sindicat corresponent i així es comptaria amb una informació més plural i, per tant, més matisada. Fóra una manera alternativa de fer-se notar i no repercutiria ni en les famílies ni en aquells que tenen dret a l’educació obligatòria. Aquest temps podria dedicar-se a estimular la lectura recreativa, veure els programes televisius de la tarda guiats pel mestre o la mestra, fer els deures com fan a Finlàndia o practicar una tècnica de treball intel·lectual en un estudi dirigit. Tot de manera voluntària, és clar. A tot estirar, un piquet informatiu dels sindicats convocants a la porta de les escoles.

Francisco Longo, Director de l’Institut de Direcció i Gestió Pública d’Esade, creu que hi ha cinc factors que es proposa de transformar la norma jurídica i que dificulten la innovació i la millora del sistema educatiu: la uniformitat dels centres, la centralització, la llunyania, l’acefàlia directiva i l’opacitat en l’avaluació. Com a contrapartida proposa que el servei públic educatiu sigui plural, autònom, proper, amb una direcció sòlida i avaluat amb transparència. Altres persones han fet també les seves aportacions i és aquesta implicació, precisament, allò que cal estimular elevant el nivell del debat i fugint de l’opció radical de convocar una jornada de vaga a la primera de canvi.

No és el diàleg allò a què cal donar prioritat en un tema tan important per al futur del país? Es compta amb l’antecedent del Pacte Nacional per l’Educació, que va assolir un alt grau de consens, com a pas previ i del qual cal exigir-ne el seu compliment. De la LEC no se’n coneix encara l’articulat però sí que es pot fer suggeriments i propostes al correu electrònic que s’ha creat per contrastar les bases per a la Llei (llei.educacio@gencat.net). La meva proposta és que les comunitats educatives, tan propenses a reclamar que es compti amb la seva participació, facin ús d’aquest dret i hi aportin el seu punt de vista. O seguir l’exemple d’entitats com la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya que ja va fer públic un document amb les seves valoracions el desembre passat.

El repte que tenim entre mans és complex i apassionant alhora. Portem anys i panys exigint als diferents governs una llei d’educació pròpia per a Catalunya. Ara tenim l’oportunitat de dotar-nos d’una llei sòlida, aglutinadora i que faciliti l’estabilitat del sistema a més de la seva millora contínua. Penso que cal aprofitar l’ocasió, parlar-ne, i no convertir un debat que ha d’estar presidit per la serenitat amb una confrontació amb les famílies i entre els professionals de l’ensenyament a quatre dies d’una campanya electoral.