RESPOSTES AL DOCUMENT "PACTE NACIONAL PER A L’EDUCACIÓ. OPORTUNITAT I COMPROMÍS"

Sindicat de Professors AMES

(Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)

http://amesweb.tripod. com

ames@telefonica.net

1. APARTAT "PROFESSORAT"

1.1.- Atesa la realitat a què el docent ha de fer front, quins són els elements que poden caracteritzar més bé el perfil del professional docent?

No hi ha una sola realitat sinó moltes realitats. Per exemple, és la mateixa realitat la d'un mestre de Primària del cicle inicial que la d'un professor que imparteix Batxillerat? És la mateixa realitat la d'un professor d'ESO que té un 75% d'alumnes amb necessitats educatives especials que la d'un professor del mateix nivell que només té un 5% d'aquest tipus d'alumnes?

És evident que per atendre la primera realitat el perfil del professorat ha de ser un i que per atendre l'altre realitat el perfil ha de ser un altre. En resum, el nostre sistema educatiu precisa molts perfils diferents de professors. Intentar tenir un sol perfil seria un error ja que l'Administració es quedaria sense recursos humans per atendre una realitat diversa, justament per forçar un únic model de docent.

1.2. ¿S'ha d'anar cap a un nou model de professorat per a tot l'ensenyament no universitari que superi el corporativisme i faci més efectiva i flexible la funció dels docents? Com es podria imaginar aquest model?

Es planteja una solució per acabar amb un defecte i es dirigeix al lector a acceptar la solució presentada, sense donar opció a plantejar-se que hi ha altres solucions que son molt millors. Només cal pensar, per exemple, en la preparació acadèmica que ha de tenir un docent que imparteix classes a alumnes de 6 a 8 anys i la d'un docent que ha de impartir classes, per exemple de física o de grec, a alumnes de 17 i de 18 anys. Els dos són docents de Secundària però és evident que la preparació acadèmica i professional ha de ser diferent, per la qual cosa anar cap a un "únic model per a tot l'ensenyament no universitari" és un despropòsit i un gran error.

1.3. ¿Quines condicions haurien de reunir els centres que acollissin, en l'any de pràctiques, els candidats a accedir a la professió docent?

Haurien de ser centres que preparessin molt bé als seus alumnes tant en formació acadèmica, com en formació bàsica per accedir després al món laboral, com en relació a la seva integració social. A l'actualitat, l'Administració no disposa d'aquesta informació ni per a ella mateixa. Aquesta informació és fonamental i els inspectors no la poden aportar perquè cada inspector només coneix els seus centres i, a més, aquest coneixement està basat en dades subjectives i de forma, però no té un coneixement directe de la formació real assolida pels alumnes. Aquesta informació es podria aconseguir per mitjà de la realització de controls externs sobre totes les matèries, a tots els alumnes i de tots els centres (públics i privats) al finalitzar la Primària i al finalitzar la Secundària.

1.4. ¿Com hauria de ser la participació del centre en la provisió d'algunes places vacants sobre la base del seu projecte educatiu? Com s'haurien d'articular les garanties d'una bona selecció dels candidats?

Abans d'abordar aquesta pregunta cal remarcar el gran perill de casos d'arbitrarietat i d'amiguisme que es podrien donar si el sistema de selecció de candidats no segueix un procediment públic i transparent basat en capacitat i mèrits. És evident que si la selecció del professorat es deixa en les mans d'una persona, al final poden donar-se casos de nepotisme, de camarilles ideològiques, de servilismes, etc. La qual cosa pot ser impossible de reconduir per part de l'Administració educativa. Precisament perquè ha transferit a l'àmbit particular una competència que ha de ser pública, com és la selecció del professors millor preparat.

El primer que cal aclarir és el concepte de "Projecte Educatiu de Centre (PEC)". El PEC de tots els centres ha de complir un objectiu fonamental que és preparar al seu alumnat per poder accedir a l'etapa següent. Dit d'una altre forma, el PEC d'un centre no pot ser completament diferent del PEC d'un altre centre. Per tant, el professorat d'un centre no pot tenir unes característiques massa diferents de les d'un altre professor d'un altre centre que imparteix les mateixes etapes i, per tant, les mateixes assignatures.

Un altre aspecte que cal destacar és la diferència entre el professorat de l'ensenyament públic i el professorat de l'ensenyament privat davant d'un sistema educatiu amb defectes greus o davant d'una administració ineficaç. Els primers són els únics que han pogut informar a l'opinió pública dels errors dels sistema mentre que els segons, igualment afectats pels mateixos problemes, no han pogut exposar públicament les seves opinions per por a perdre la seva feina, ja que parlar d'aquests problemes podria comportar una pèrdua de prestigi del centre privat on treballa. És a dir, sense un cos de funcionaris que puguin parlar públicament i sense por, per què la seva plaça no està en perill, el sistema educatiu es trobaria sense capacitat de reacció davant dels possibles errors de l'Administració.

En conclusió, la selecció del professorat i la seva continuïtat en el centre ha de estar basada en dades objectives com són la seva capacitat i els seus mèrits. El problema és com valorar la capacitat d'un professor. La resposta és mes fàcil del que sembla. És evident que un professor bo no és necessàriament aquell que presenta un millor curriculum acadèmic, sinó aquell que produeix una millora més significativa en la formació integral dels seus alumnes, sempre i quan es comparin amb alumnes d'un altre professor de la seva matèria i del mateix centre o d'un centre d'una zona similar. Això implica un cosa que ja hem esmentat abans, la necessitat d'establir unes proves externes a tots els alumnes en el moment d'accedir a l'etapa següent. Aquestes proves, a més d'estimular a l'alumnat a estudiar més, proporcionarien dades que, al cap d'uns poc anys, ja serien molt objectives respecte a l'avaluació de la tasca de cadascun dels professors dintre del context on treballa.

Tort el que s'ha esmentat anteriorment no vol dir que en una determinada proporció també s'ha de tenir en compte els requeriments especials que, segons l'Equip de Direcció, és convenient que tingui el futur professor del centre.

Respecte a la continuïtat d'un professor cal destacar també que seria absurd que un bon professor que aconsegueix proporcionar una magnífica formació als seus alumnes perdi la seva plaça perquè, per exemple, l'any anterior es va negar a organitzar una castanyada, no va voler acompanyar a uns alumnes a una setmana d'esquí i va portar la contraria al Director en un Claustre sobre el tema de si era més necessari comprar un equip de control de faltes o arreglar els laboratoris.

1. 5. Si s'accepta el principi que la funció bàsica de qualsevol docent és el seguiment tutorial dels seus alumnes, l'escola hauria d'incorporar en el seu si professionals no docents, o bé s'hauria d'obrir per buscar la col·laboració professional de serveis externs a l'escola?

Una cosa no contradiu a l'altre. El món dels joves presenta la mateixa heterogeneïtat que el món dels adults. Per tant, cal molt tipus de professional i, en algunes poques ocasions, és necessari recorre a especialistes externs. A més, en un centre educatiu hi ha moltes tasques que no necessiten ser realitzades per un docent. Per exemple, és lamentable que un grup d'alumnes de segon de Batxillerat es quedin sense classe a pocs dies abans de final de curs, perquè el professor ha tingut d'acompanyar a un alumne que s'ha fet mal en un dit. En els centres cal establir la figura dels auxiliars dels docents per tasques de vigilància, acompanyament a sortides, controls de falta d'assistències, etc.

1.6. Quins haurien de ser els principals i continguts de la formació permanent dels docents?

Com s'ha comentat anteriorment no és el mateix la formació d'una persona que ha d'impartir classes a alumnes de 6 anys que la d'un professor que ha d'impartir classe a alumnes de 17 anys d'una assignatura molt específica. Cal recordar que un alumne de 17 anys no accepta veure que el seu professor no coneix bé la seva matèria i es troba insegur. També cal recordar que, moltes vegades, més que els coneixements que es transmeten, el que més arriba als alumnes és l'emoció i l'entusiasme que mostra el professor quan parla de la matèria en que ell és especialista. Quantes vocacions professionals han sorgit després d'escoltar una reflexió atractiva d'un professor! Per tant, hem de diferenciar dos tipus de formació:

  1. Per ser mestre de Primària cal un grau (3 anys) de formació inicial pedagògica i després un postgrau (2 anys) en l'etapa i o matèria escollida.
  2. Per ser professor de Secundària cal un grau (3 anys) de formació en una determinada especialitat i després un postgrau (2 anys) de formació en didàctica d'aquesta matèria.

1.7. Quins haurien de ser els incentius per a la promoció professional? A quins haurien de respondre?

Els incentius sempre són augments econòmics i disminució d'hores lectives, o que aquestes hores de docència es realitzin en un altre context. Respecte a aquest últim aspecte els professors d'una certa edat i experiència, agrairien molt que s'obris la possibilitat d'impartir classes als futurs professors. També es contempla com atraient les llicències d'estudi per elaborar materials didàctics.

Un altre tipus d'incentiu consisteix en acumular mèrits per tenir més possibilitats d'accedir a càrrecs directius, a la inspecció, al cos de Catedràtics i, si es compte amb un Doctorat, a l'ensenyament Universitari.

1.8. L'exercici de les funcions directives, requereix una major preparació prèvia i continuada? De quin tipus?

És evident que la funció de Director, de Cap d'Estudis i de Secretari requereix una formació que el professor generalment no té i que és absurd que una vegada adquirida, si s'exerceix el càrrec de forma encertada, l'Administració no afavoreixi que aquesta persona segueixi en el seu càrrec. Per tant, s'ha de facilitar aquesta formació i s'ha de facilitar la continuïtat d'aquestes persones. Evidentment han d'existir uns controls periòdics per saber si aquestes persones continuen fent bé la seva feina. La forma més objectiva per controlar aquesta tasca seria la comparació dels resultats dels alumnes del centre en les proves externes d'accés al Batxillerat, a la FP i a la Universitat, sempre en relació als alumnes d'altres centres de la mateixa zona.

1.9. Quins són els riscos laborals més importants per a la salut dels docents? Com s'haurien de tractar?

En la Secundària el riscos més importants són la depressió, l'estrès i la manca d'autoestima. La principal causa d'aquestes malalties és la dificultat que troba el professorat per:

  1. Solucionar els problemes de falta de respecte a la seva persona per part d'alguns alumnes dintre de l'aula.
  2. Solucionar la conflictivitat entre els alumnes en els passadissos.
  3. Donar una resposta adequada a la manca d'interès per part d'alguns alumnes per estudiar o simplement per prendre apunts.

L'origen d'aquesta impotència bàsicament és un sistema educatiu que ha provocat que el professorat de Secundària s'hagi quedat sense les dues eines de treball que abans tenia per fer la seva tasca. Aquestes eines són: la seva potestat per educar i el valor de les seves qualificacions. Si recuperés aquestes eines el professorat tornaria a recuperar la seva professió i, amb això la seva dignitat com a professional.

Per recuperar la seva capacitat per educar el professor ha de tenir potestat per sancionar a un alumne en el mateix moment que l'alumne té un mal comportament. Si tot s'acaba en un paper que el professor ha d'omplir per a què un altre decideixi molt dies després si es posa o no un càstig, el professor es troba impotent i opta per no actuar. Això, a la llarga, es torna en contra de la seva pròpia autoestima.

Per recuperar el valor de les seves qualificacions s'hauria d'establir que una Junta d'Avaluació no pot canviar una nota contra l'opinió del professor de l'assignatura, si aquesta no és superior, per exemple, a un tres, i que amb més de dues assignatures pendents no es pot passar de curs. Aquestes dues normes tornarien al professor la seguretat de que la seva feina avaluadora és una feina seria i important.

1.10. Quines tasques s'haurien de subratllar i potenciar per a una funció inspectora més adequada a les necessitats dels centres i del sistema educatiu?

Haurien d'haver inspectors de centre i inspectors de matèria. Els inspectors de centres haurien de ser de Primària per visitar els centres de Primària i de Secundària per visitar els centres de Secundària.

2. APARTAT "AUTONOMIA DE CENTRES"

En aquest apartat en lloc de fer una resposta pregunta per pregunta hem optat per fer una valoració general del tema.

L'autonomia de centre és un aspecte positiu en quan permet que tots els estaments del centre puguin disposar d'un grau de llibertat més gran per donar solucions adequades als problemes que tenen, però donar una gran autonomia de centre pot ser una mesura equivocada si es poden prendre decisions greument errònies per manca d'experiència o per manca de responsabilitat, donat que al final el propietari del centre és l'Administració. Per tant, l'autonomia de centre ha d'estar regulada i la continuïtat de la gestió ha d'estar supeditada als resultats del centre.

Per valorar la continuïtat d'un equip directiu, d'un professor o d'un sistema d'organització interna s'han d'establir proves objectives. La prova més objectiva en un centre educatiu és el resultat dels alumnes del centre al realitzar unes proves externes, sempre en comparació amb els resultats obtinguts pels alumnes d'altres centres de la mateixa zona. Aquest resultats a lo llarg de, per exemple, 3 o 4 anys, constitueixen una dada objectiva que pot servir de punt de partida, juntament amb altres dades, per prendre decisions per part de qui correspongui.

Pere no provocar un augment del fracàs escolar, el que nosaltres proposem no es una revalida de l'ESO sinó un a prova d'accés al Batxillerat i a la FP de grau mitjà que es realitzaria uns dies després d'haver aprovat l'ESO i que, evidentment, només haurien de realitzar aquells alumnes que volguessin continuar estudiant el Batxillerat o la FP.

Els centres haurien de tenir autonomia per organitzar-se internament com millor considerin, és a dir per fer grups flexibles un any, si així els sembla el més adequat, o per fer itineraris a l'any següent, si així entenen que ho requereix en nou alumnat. L'autonomia de centre no hauria de poder alterar el curriculum definit pel Departament ja que això podria perjudicar a un alumne que, pels motius que siguin vulgui realitzar un canvi de centre.

3. APARTAT "IGUALTAT D’OPORTUNITATS I LLIBERTAT D’ENSENYAMENT EN EL MARC DEL SERVEI PÚBLIC EDUCATIU"

3.1.- És la gratuïtat de l’educació bàsica una condició indispensable per garantir la igualtat d’oportunitats? En cas afirmatiu, com s’ha de garantir la gratuïtat de l’ensenyament bàsic en els centres de titularitat privada?

Respecte a aquest punts en el sindicat AMES pensem:

  1. Que la gratuïtat de l’educació obligatòria és una condició imprescindible per garantir l'accés de tots els ciutadans a l’ensenyament bàsic.
  2. Que els concerts amb els centres de titularitat privada haurien de cobrir la totalitat del cost, per evitar així que aquests centres tinguin potestat per cobrar una quota, a vegades disfressada com aportació voluntària a una fundació, la qual cosa pot resultar prohibitiva per les famílies més desafavorides. Així s'evitaria la concentració d'alumnes immigrants en els centres públics perquè aquests no poden pagar una plaça en un centre concertat.
  3. Que un sistema molt millor que l'establiment de concerts amb centres privats, seria la donació a les famílies per part de l'Administració d'un certificat de subvenció per fill, certificat que les famílies haurien de donar al centre escollit i que hauria de ser suficient per qualsevol dels centres públics o concertats. D’aquesta manera des del Govern es col·laboraria més directament amb els ciutadans.

3.2.- Quines obligacions hauria d’assumir l'Administració? Quines obligacions hauria d’assumir cada centre en la prestació del servei públic educatiu?

L’Administració hauria d’assumir el seu paper irrenunciable de ser el responsable últim del bon funcionament del sistema educatiu. Per això, en AMES considerem que és imprescindible l'establiment de proves externes per constatar si els alumnes han assolit els coneixements mínims imprescindibles per accedir a la següent etapa educativa i, per tant, per garantir a les famílies que les qualificacions del centre reflecteixen realment el grau de competències adquirits per l'alumne. No assumir aquesta responsabilitat pot portar al nostre sistema educatiu a uns situació en què l'Administració no tingui recursos legals per actuar davant de fraus en les qualificacions per tenir més matrícula (en els centres privats) o per interessos d'estabilitat de plantilla (en els centres públics).

Els centres privats haurien d'assumir que el concepte de servei públic educatiu comporta l'obligació d'acceptar controls externs per part de l'Administració i que això no és un inconvenient sinó un segur de la netedat i eficàcia dels sistema educatiu.

3.3.- Són assumibles, en el sistema públic educatiu, les consideracions sobre la llibertat d’ensenyament recollides en el document? N’hi falten? N’hi sobren?

Pensem que en el document falta una definició clara del què és la llibertat d'ensenyament. La pregunta de fons és si els autors entenen que la llibertat d'ensenyament és el poder accedir a un centre plural o el poder accedir a diferents tipus de centres? A partir d'aquí resulta impossible valorar aquest apartat. En la nostra opinió tots els centres mantinguts amb fons públics haurien d'admetre a tots els tipus d'alumnes respectant les seves conviccions i, al mateix temps, tots els alumnes haurien de respectar les conviccions dels responsables i propietaris del centre. Si una de les parts no compleix aquest compromís, l'altre part ha de poder rescindir aquest compromís entre el centre i l'alumne.

3.4.- La igualtat d’oportunitats en l’accés dels nois i noies al gaudi del dret a l’educació, amb les diverses implicacions que això comporta, està prou recollida en el servei públic educatiu?

Pensem que sí, que tal i com està establert a Catalunya ningú es queda sense educació. Un altre qüestió és si aquesta educació és de qualitat o no. Nosaltres pensem que la relació entre els resultats i els esforços es molt baixa i que, amb el mateix grau d'inversió, es podria obtenir uns resultats molt millor sí s'estimulés l'esforç i si es diversifiqués el curriculum.

Per estimular l'esforç bastaria amb:

  1. Establir la necessitat de tenir que aprovar un determinat nombre d'assignatures per poder passar de curs.
  2. Establir la necessitat d'una nota mínima i d'un bon comportament per a què la Junta d'Avaluació pugues aprovar a un alumne.
  3. Establir que els exàmens extraordinaris per recuperar les assignatures pendents es fessin la primera setmana de setembre. Els exàmens de setembre són necessaris a l'ESO i al Batxillerat perquè són una segona oportunitat real per assolir els coneixements mínims necessaris abans de començar el curs següent, perquè permeten educar en l'esforç i en la responsabilitat i perquè afavoreixen l'adquisició d'hàbits de treball. Si es fan dos o tres dies després de l'última avaluació no serveixen per a res.

Per aconseguir un sistema més diversificat seria convenient passar a un sistema de 3 cursos d'ESO i 3 cursos de Batxillerat. Si això no fos possible el 4t curs d'ESO hauria de ser un curs d'orientació amb tres possibilitats: pre-Batxillerat, pre-formació professional i pre-món laboral. A més, pels que no volen continuar en el centre, a partir dels 15 anys s'hauria d'oferir la possibilitat d'accedir als Programes d'Inserció Professional.

3.5.- Cal afegir alguna condició més per aconseguir la igualtat d’oportunitats en el servei públic educatiu? Cal treure’n cap?

Nosaltres pensem que la igualtat d’oportunitats ha d’estar basada en la condició de ciutadania. Tot ciutadà ha de tenir la oportunitat d’accedir a l’educació, en les condicions que el pares consideren que són més adients pel seus fills. Per tant, és paper de l’Administració fer possible un sistema d’accés a l’educació, que sigui respectuós amb les preferències dels ciutadans. Per tant, no ens sembla que afavoreixi la igualtat d’oportunitats una planificació per part de l'Administració excessivament estricta respecte a l'anomenada oferta educativa de zona.

3.6.- Quins haurien de ser els requisits perquè un centre pugui accedir a la prestació del servei públic educatiu mitjançant el concert educatiu?

Evidentment el primer és que tingui suficient demanda de pares que volen matricular en ell als seus fills. Aquesta és la primera mostra per evidenciar que un centre està complint un servei social. Altres, també importants, serien que imparteixi una educació de qualitat per a tots els seus alumnes sense excepció i que complís tota la normativa sobre professorat i instal·lacions mínimes.

3.7.- Quins objectius haurien de tenir els contractes-programa a que fa referència el document? Quines característiques?

Pensem que els objectius dels contractes-programa haurien de fer referència a l’assoliment d’unes fites de qualitat a les que el centre hauria d’arribar. En aquesta tasca el paper de l’Administració no hauria de ser només de control, sinó d’ajuda a tots i cadascun dels centres, especialment a través de la funció d'inspecció i amb l’establiment de proves externes als centres, les quals exposarien clarament els nivells als que s’ha arribat en comparació amb altres centres de la mateixa zona. Quan es detectessin aspectes en els quals un centre no pot assolir els objectius mínims establerts perquè requereixen l’esforç i la cooperació de tota la comunitat educativa, l'Administració s'hauria d'implicar en proporcionar la col·laboració necessària.

4. APARTAT "FAMÍLIA I EDUCACIÓ"

4.1.- El professorat, ha de dedicar més temps a l’atenció individualitzada a les famílies? Per què sí? Per què no?

Pensem que l’atenció individualitzada a les famílies des del centre educatiu és imprescindible per a l’eficàcia de la tasca educativa. No tindria sentit que els agents de l’acció educativa no es coordinessin per sumar esforços. És per tant imprescindible la coordinació de famílies i centre educatiu a través d’entrevistes, que han de tenir un contingut significatiu, basat en el coneixement de l’alumne per part del tutor i en la confiança dels pares envers al centre educatiu. En aquestes entrevistes és important la informació per ambdues parts i que sempre estigui encaminada cap a una millora de l’alumne, tant en l’àmbit escolar com familiar i social. Caldria doncs facilitar als pares des dels seus llocs de treball, que poguessin disposar de temps per acudir a les citacions de l’escola sempre quan això sigui convenient per als seus fills.

4.2.- És convenient i viable l’establiment d’un contracte de coresponsabilitat entre la família i l’escola? Quins compromisos haurien d’adquirir els pares i les mares? I el professorat?

Veiem molt positiva la mesura d’establir un contracte de corresponsabilitat entre la família i l’escola i també entre aquestes dues parts i l'Administració. El compromís de cadascuna d'aquestes tres parts hauria de complir les següents característiques:

4. 3.-El consell escolar del centre, ha de ser un òrgan de control de la gestió o només de participació?

El consell escolar del centre hauria de ser un òrgan assessor però no de govern. La funció de govern i control de la tasca educativa que es porta a terme en el centre educatiu ha de correspondre als professionals. Només des de la professionalitat s'adquireix l'experiència que permet trobar solucions reals als problemes. Els pares de Primària, quan han passat 6 anys, que és quan han adquirit una certa experiència en la etapa, abandonen el Consell Escolar del centre perquè el seu fill ja ha finalitzat aquests estudis. Els pares de Secundària si són nous els passa el mateix i si provenen de Consells de Primària intenten reproduir les mateixes estratègies que han après, sense adonar-se que el que és bo per un alumne de 6 anys moltes vegades no serveis per un altre de 17 anys.

El que en els centres de Secundària només vagin a votar un 5% dels pares deixa ben clar que els pares no es volen involucrar en la tasca de govern sinó que el que volen es rebre un bon servei i, sinó és així, tenir la potestat de poder canviar de centre. És a dir, la gran majoria dels pares volen rebre el mateix serveix que quan van a un restaurant. En un restaurant els clients el que volen és rebre un bon servei i, sinó és així, poder-se anar a un altre, però no ser convidat a passar a la cuina i treballar conjuntament amb el cuiner. A més, si fos així els pares no podrien criticar les coses que no marxen bé en el centre, donat que ells serien corresponsables de les mateixes. El que sí podrien fer molt bé els Consells Escolars és donar l'opinió sobre com es veuen les coses des de fora del centre, és a dir al barri, i aportar informació sobre el que el barri espera del centre.

4. 4.-Es oportuna la participació d’un representant del municipi en els centres privats concertats igual com ho fan als centres públics?

Pensem que podria ser una opció de col·laboració. Però per a què realment sigui vist com una ajuda al centre i no com una imposició, l'Ajuntament hauria d'oferir aquesta participació però no imposar-la si el centre no ho vol.

4. 5.-És convenient canviar el calendari escolar? En cas afirmatiu, com es podria compensar l’ampliació del calendari de dies lectius? Utilitzant els dies de pont? Fent horari intensiu els mesos de juny i setembre? Amb una setmana no lectiva entre febrer i març?

En primer lloc cal diferenciar la Primària de la Secundària. En la Primària s'ha de donar prioritat a la funció d'acollida dels nens quan els pares estan treballant. En canvi, a la Secundària, la principal prioritat és que l'alumne estigui treballant per aprendre i això no s'aconsegueix en funció del nombre d'hores amb els centres oberts sinó en funció del nivell d'exigència que l'alumne constati que ha de assolir en cadascuna de les assignatures per a passar de curs.

Per la Secundària (ESO i Batxillerat) s'haurien d'establir proves de recuperació els primers dies de setembre. Això permetria tenir treballant als alumnes amb assignatures pendents durant l'estiu i fins la primera setmana de setembre. En els centres es podrien deixar les instal·lacions per organitzar classes de repàs durant el mes de juliol amb professors contractats per aquest fí. Els exàmens de setembre permetrien que els alumnes arribessin als curs següent ben preparats i sense assignatures pendents, facilitaria l'adquisició d'hàbits d'estudi, la formació en la responsabilitat i augmentaria la seva capacitat d'esforç, que es la gran assignatura pendent dels nostres joves. Al setembre i fins que no estiguessin conformats els nous grups i els nous horaris, es podrien oferir classes de repàs voluntàries als matins en espera d'iniciar el nou curs, que seria aproximadament la tercera setmana de setembre.

En la Secundària no veiem doncs convenient fer canvis en el calendari escolar. L’experiència ens demostra que estem adaptats a les necessitats que el nostre clima i el nostre curriculum escolar necessita. És a dir "Fer classes quan no fa calor i fer vacances quan fa calor". No veiem doncs possible fer canvis sense provocar efectes negatius que deteriorarien els factors positius que configuren el nostre calendari.

Una altra qüestió és que les instal·lacions escolars s’aprofitin per cobrir necessitat horàries de les famílies, però aquesta no seria una missió del Departament d’Educació, sinó clarament una competència del Departament de Benestar Social, amb pressupost i personal qualificat per tal d’ajudar a les famílies en les necessitats actuals que la societat els imposa.

4. 6.-S’hauria de generalitzar la sisena hora complementària a l’escola pública, tal i com ja es fa a l’escola concertada? Qui l’hauria d’impartir? Quina funció hauria de tenir?

Nosaltres, com a sindicat d’ensenyament Secundari, entenem que aquesta és una mesura que pertoca a Primària i, per tant, no estem en condicions d’avaluar la seva eficàcia. La nostra opinió és que s’hauria de valorar la contribució d’aquesta mesura a la qualitat d’ensenyament i actuar de la millor manera per aconseguir una escola pública de qualitat.

4.7.-Com es pot facilitar l’accés de tots els infants i joves a una educació de qualitat que vagi més enllà de l’horari lectiu?

Com a professionals de l’ensenyament, sabem que una educació de qualitat té una sèrie de característiques perfectament numerables. Entre elles figura que l’alumne estigui suficientment motivat per col·laborar en l’aprenentatge. La motivació no és una actitud automàtica, entre d’altres coses perquè es fa efectiva amb la llibertat personal. Però sí que és una actitud "personal", que l’alumne pot desenvolupar si té un repte a aconseguir. Hem de saber plantejar-li aquest repte com una fita possible, relacionada amb el seu esforç i la seva capacitat de superació. No hi ha res més desmotivador que la promoció automàtica. És perjudicial pels nostres joves, perquè els mostra l’esterilitat de l’esforç i els fa desertar d’estudiar, de col·laborar per la seva part i aconseguir aprovar i posar les bases d’una personalitat madura davant els reptes vitals. Un ensenyament exigent, a la mesura dels infants i dels adolescents, comporta una educació de qualitat "en" i "més enllà" de l’horari lectiu. Ho diem de manera conscient, com a professionals que coneixem als adolescents i confiem en la seva capacitat de motivació per assumir reptes docents avaluables. L'adolescent necessita saber que el seu esforç és necessari sinó tendeix a no treballar, per tant, és convenient establir que per poder passar de curs és necessari no tenir més de 2 o 3 assignatures suspeses.

 

APARTAT 5: "CORRESPONSABILITAT DELS AJUNTAMENTS AMB L’EDUCACIÓ"

 

5.1.- Els ajuntaments han tingut poques competències legals en educació. En molts països tenen responsabilitats importants; és convenient que Catalunya es plantegi un increment de responsabilitats municipals en educació?

Des del nostre sindicat (AMES) opinem que sí, que els ajuntaments han de tenir assignat un paper important en el procés educatiu. La socialització de l’educació implica la col·laboració de diferents agents en el procés orgànic de creixement. És en aquesta col·laboració, on es pot aconseguir l’eficàcia i els resultats. Per això, cal que estiguin ben delimitats els camps competencials, de manera que les accions siguin sumatives i no contraposades.

5. 2.- La participació dels ajuntaments en política educativa, ha de tenir límits? Quins? Per què?

Necessàriament ha de tenir límits, com també ha de tenir-la la participació dels altres agents educatius: pares, professorat, mitjans de comunicació i Administració. Cadascun té un paper important i insubstituïble. Només des de la col·laboració plena i des de l'actuació coordinada es pot obtenir la millora real de l’educació del nostre país.

Els límits que té cada agent educatiu venen donats per la seva pròpia naturalesa.

  1. Als pares els corresponen conèixer tots els factors que influeixen en l'educació del seus fills i ajudar a aquests a respondre adequadament.
  2. Als professors els corresponen principalment les tasques acadèmiques, ajudar als alumnes a adquirir hàbits d'estudi i informar al pares del que està passant.
  3. A la Conselleria el correspon velar perquè l'educació que arriba als ciutadans compleixi els paràmetres de qualitat establerts i que no es cometen fraus amb les qualificacions del alumnes, és a dir que aquestes reflecteixen realment els coneixements assolits pels alumnes.
  4. Als Ajuntaments els correspon assegurar que en els àmbits externs a l'escola també hi ha un bon ambient educatiu i facilitar l'accés de tots els alumnes a activitats culturals adequades.

5.3.- El desplegament de l’autonomia dels centres es pot veure afavorit per una major implicació dels ajuntaments en la política educativa? En quin sentit?

Nosaltres opinem que els ajuntaments poden afavorir molt l’autonomia de centres bàsicament oferint propostes culturals i recolzant les iniciatives d’entorn proposades pel centre. S’aconseguiria així donar viabilitat a projectes educatius, adients per un centre determinat, i es potenciaria l’acció educativa des d’una vessant social que tan sols una institució municipal pot aportar.

5.4.- Quins riscos hi pot haver en l’existència de competències compartides entre dues administracions? Quins avantatges?

Treballar conjuntament implica delimitar molt bé els camps d'actuació. A la Conselleria d'Educació bàsicament el correspon l'ordenació i el control del sistema educatiu, és a dir el funcionament acadèmic intern dels centres. En canvi, als serveis educatius municipals els correspon la definició i l'execució de les activitats que l'Ajuntament decideixi realitzar per facilitar als seus ciutadans l'assoliment dels objectius definits per la Conselleria.

Un sistema que donés excessives competències als municipis en quant a la capacitat de canviar els curricula, podria originar problemes davant d'un canvi de l'alumne a un centre d'un altre poble. Un sistema massa inflexible respecte al compliment estricte de totes les normatives de la Conselleria, podria originar manca d'adequació del que s'explica en el centre respecte al clima, el paisatge, la geografia i la història de l'entorn de l'escola.

Les avantatges d'un sistema amb dues administracions són que com cada municipi originaria les seves propostes particulars, es disposaria de moltes propostes diferents i així és més fàcil l'aparició d'alguna que fos molt positiva i que, per tant, després podria ser aprofitada per tots els altres centres.

La millor forma de poder comptar amb les avantatges sense el perill d'originar centenars de sistemes educatius massa diferents entre ells i, alguns, molt poc eficaços, consistiria en establir unes proves externes d'accés a l'ensenyament pos-tobligatori (Batxillerat i FP de grau mitjà). Amb això s'evitarien sistemes massa agosarats i poc eficaços sense deixar d'estimular cap a la innovació educativa. A més, es podria garantir a les famílies que els alumnes han rebut la qualitat educativa per ella establerta, s'animaria a tot el professorat cap a l'actualització permanent i es disposaria d'informació anual sobre el funcionament de tots els centres del país.

5.5.-Quins criteris poden ajudar a construir les "zones educatives"?

El primer i més important, seria el de fer un servei desinteressat a la educació. Això comportaria informar-se de les necessitats educatives i procurar els mitjans per solventar-les. El segon seria abandonar el més mínim caire de domini i protagonisme, assumint de vegades papers menys brillants pel que fa al reconeixement, però més importants i necessaris.

5.6.- En quins aspectes concrets caldria que el municipi prengués més responsabilitats?

  • Activitats extraescolars?
  • Absentisme escolar?
  • Programes d’inserció professional?
  • Altres?

En primer lloc organitzar Programes d'Inserció Professional adequats a l'entorn pels alumnes de 15 o més anys que no volen seguir estudiant sinó incorporar-se al món laboral.

En segon lloc fer un seguiment del problema de l'absentisme escolar per aconseguir el retorn al centre o l'adscripció a activitats formatives.

Cal afegir l'organització en els centres d'activitats a fer fora de l'horari escolar i fora del calendari escolar, com són les primeres setmanes de setembre i la de febrer o març si finalment s’instaura. Aquests dies d’estada dels alumnes en el centre, sense classes, pot ser una bona oportunitat per formar-los en aspectes que habitualment la tasca docent deixa sense cobrir.

Si s'estableixen exàmens de recuperació el mes de setembre per ESO i Batxillerat els ajuntaments es podrien responsabilitzar d'organitzar cursos de preparació el mes de juliol pels alumnes amb assignatures pendents. Fer una bona programació i aportar el treball de bons professionals, potser una col·laboració dels ajuntaments al món educatiu i alhora molt valorada per tota a comunitat educativa.

15 - març - 2005

Sindicat de Professors AMES

(Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)

http://amesweb.tripod. com

ames@telefonica.net