PROPOSTA DEL SINDICAT AMES PRESENTAT A LA CONSELLERA EL 19 D'ABRIL DE 2005

Honorable Consellera Marta Cid
Departament d'Educació
Govern de la Generalitat

Honorable Consellera,

Ens dirigim a vostè com a representants del sindicat de professors de Secundària AMES. Ho fem per a presentar-li una sèrie de propostes que considerem convenients per a solucionar la crisi que des de fa alguns anys pateix el nostre sistema educatiu.

L'objectiu d'aquest escrit és intentar que no es desaprofiti aquesta nova oportunitat per a arribar a un gran Pacte Nacional per a l'Educació entre totes les forces polítiques que amb la futura Llei Catalana de l'Educació ens proporcioni un sistema educatiu estable a nivell de Catalunya.

Pot semblar que demanem un pacte impossible ja que es tracta d'un pacte entre massa models diferents, però si s'analitzen les discrepàncies s'observa que aquestes s'originen perquè tots els models pretenen detallar en excés l'organització interna i el funcionament dels centres, quan el que una llei general d'educació hauria de fer és concretar els objectius finals en cada etapa (Primària, ESO, Batxillerat i FP), deixar als centres més llibertat d'organització interna i establir unes mesures de control que permetin garantir a les famílies que els seus fills realment han rebut l'educació prevista. No ens referim a avaluar solament els resultats acadèmics, sinó també els resultats d'integració social de l'alumnat i de preparació per a l'accés al món laboral.

En la nostra opinió, per a arribar a un Pacte Nacional per a l'Educació que produeixi un sistema educatiu estable, simplement s'haurien de fer les següents tres coses:

1. Consensuar entre tots els partits polítics els coneixements i els procediments bàsics que un alumne ha de posseir al final de la Primària i al final de l'ESO. Això és una tasca clarament factible. Fins i tot en una matèria que ha aixecat tanta polèmica com és el coneixement de les religions, és possible acordar quins aspectes bàsics convé que coneguin tots els alumnes. A més, definir aquests objectius bàsics en totes les matèries és imprescindible perquè tant els professors com els alumnes sàpiguen el que han de fer. Aquests coneixements haurien de ser molt bàsics per als alumnes que després de l'ESO no volen seguir estudiant i d'un nivell més alt per als alumnes que després de l'ESO volen accedir a la FP o al Batxillerat. En el tercer punt proposem com fer-ho.

2. Elaborar una Llei Catalana d'Educació de bases generals molt àmplia en la qual tots poguessin sentir-se inclosos i a gust. El nou model educatiu no solament hauria de permetre sinó fomentar que cada centre educatiu, en l'àmbit de les seves competències, pogués decidir la forma d'organitzar-se que consideri més adequada. És a dir, un centre hauria de tenir llibertat per a establir a l'ESO desdoblaments en unes matèries un any, en altres matèries un altre any, i grups diferenciats a l'any següent, si la diversitat del nou alumnat així ho requereix; de poder dedicar més hores a una matèria que a una altra si s'observa que els alumnes d'aquell curs no arribaran als mínims establerts per a la primera mentre que van molt bé de la segona; etc. L'objectiu de la futura Llei Catalana de l'Educació hauria de ser aconseguir que cada alumne rebi la formació que pot adquirir i garantir que realment la rep, en comptes de pretendre que tots els centres funcionin de la mateixa manera a força d'establir normatives massa detallades. A continuació s'exposa com garantir la qualitat de l'educació en un sistema de tanta llibertat d'actuació dels centres educatius.

3. Establir una prova externa d'accés al Batxillerat i a la FP posterior al títol de l'ESO. Per a fer compatible una major llibertat d'organització dels centres amb la garantia que tots els alumnes que accedeixen al Batxillerat i a la FP realment tenen la preparació mínima necessària, la Conselleria hauria d'establir unes proves externes d'accés al Batxillerat i a la FP. És a dir, la valoració de cada alumne hauria de ser externa al centre i hauria d'estar realitzada per la Conselleria d'Educació, en coordinació amb altres Conselleries i en cooperació amb el Ministeri. Les famílies tenen dret que l'Administració els garanteixi el nivell de formació que han assolit els seus fills, d'igual manera que l'Administració els garanteix la qualitat dels aliments, l'adequació dels fàrmacs o la seguretat dels vehicles (ITV). En els altres països europeus ja existeixen aquestes proves externes al final de l'ensenyament obligatori, mentre que en el nostre país només existeix la prova d'accés a la Universitat (PAU), que lògicament només avalua els alumnes que volen accedir a la Universitat.

Per tal d'evitar un innecessari augment del fracàs escolar al final de l'ESO i poder així complir els objectius fixats per la UE per al 2010 i, a més, seguir els consells de l'OCDE, aquesta prova no hauria de ser una revàlida de l'ESO, sinó una "prova d'accés a la FP i al Batxillerat", com ho són les actuals PAU (selectivitat) per a accedir a la Universitat. És a dir, una prova que per a presentar-s'hi fos necessari haver acabat prèviament l'ESO i la superació de la qual fos imprescindible per a poder iniciar després la FP o el Batxillerat, ja sigui en el propi centre o en un altre. Amb aquesta prova es podria assegurar a les famílies que els alumnes que inicien la FP o el Batxillerat tenen els coneixements mínims per a seguir amb possibilitats d'èxit aquests estudis.

L'establiment d'un sistema basat en els resultats solucionaria molts problemes. D'una banda disminuiria sensiblement el fracàs escolar al final de l'ESO ja que es podrien establir unes competències bàsiques més assequibles per a tots, sense posar en perill els nivells d'exigència de la FP i del Batxillerat, ja que l'exigència apareixeria en les proves d'accés. D'altra banda, aquest plantejament permetria tenir un sistema educatiu plural, que és el més adequat per al nostre país, constituït per Comunitats Autònomes molt diferents entre si. Això fomentaria la diversitat d'innovacions educatives i permetria valorar quines estratègies són les més adequades.

Actualment és molt difícil que una Administració, sigui central o autonòmica, pugui fer complir una normativa excessivament detallada sobre com han de funcionar internament tots els centres educatius. És massa gran la diversitat de plantejaments educatius i de situacions personals d'un alumnat amb forts fluxos d'immigració. Tot això ens condueix inevitablement cap a lleis àmplies i cap a l'establiment de controls externs que permetin garantir la qualitat dels serveis prestats pels centres. A més, només un plantejament d'aquest tipus pot facilitar un Pacte per a l'Educació entre tots els partits polítics sense exclusió.

Considerem que el Departament no han de tenir por que apareguin diferents models d'organització interna de centres, ja que cada any es podria comparar els resultats en quant a integració de l'alumnat, qualificació professional dels alumnes que no volen seguir estudiant després de l'ESO i aprofitament acadèmic dels que sí ho volen fer. Així, cada any es podria rectificar en funció dels resultats.

Altres aspectes que també considerem molt convenients són:

1. Establir un batxillerat de tres anys.

2. Avançar l'inici dels programes d'Iniciació Professional als 15 anys per als alumnes que presenten un clar rebuig al sistema educatiu regular.

3. L'elaboració i aprovació d'una Llei catalana de finançament de l'educació que garanteixi els recursos necessaris per a l'aplicació dels canvis que es proposen. Igualment és necessari el compromís polític per a aconseguir una despesa en educació equivalent al 6% del PIB.

En aquest moment el nostre país es troba en la millor de les situacions polítiques per a poder arribar a un Pacte Nacional per a l'Educació, subscrit per tots els partits sense excepció. Perdre aquesta oportunitat seria un greu error.

Barcelona, 19 d'abril de 2005

 

Sindicat de Secundària AMES