Sobre la nova llei d'educació

Jordi Pujol. Expresident de la Generalitat de Catalunya

L'AVUI, 24-09-2005

 

Actualment el tema de l'Estatut ho tapa tot. I es pot entendre, perquè tenir no simplement l'Estatut, com se sol dir, sinó un nou Estatut realment bo en competències, reconeixement, finançament i seguretat jurídica seria un gran benefici per al país. Però l'escriure no ens ha de fer perdre el llegir. I ara mateix hi ha com a mínim un altre tema de gran importància per al futur de la gent -les persones- i el país. Em refereixo a la nova llei d'educació. Una més.

Una més, i d'entrada amb moltes possibilitats que torni a ser dolenta. Perquè ara ja sabem que la LOGSE no ha anat prou bé. I cal dir que CiU la vàrem votar, i que des de la Generalitat vàrem col·laborar en la seva preparació. També és cert que hi havia coses de la LOGSE que calia introduir necessàriament en l'ensenyament, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya (per exemple l'ensenyament obligatori fins als 16 anys). O sia que per part meva la crítica a la LOGSE no ve a ser una manera d'encolomar el mort a tercers. Però ara ja fa temps que els inconvenients a la llei són molt clars i nocius. I si no ha estat més evident és pel formidable esforç que molts i molts mestres han fet per a resoldre els efectes de la llei.

La llei del PP -la LOCE- millorava alguns aspectes, però no tots, i, per altra banda, va introduir encara més tensió en el món de l'ensenyament. Això, i les retallades competencials, va fer que CiU hi votés en contra.

Malgrat tot això, el nivell de l'ensenyament a Catalunya és millor del que sovint es diu, i del que molt sistemàticament s'ha dit des de fa temps des d'alguns sectors, tot i que durant els darrers tres o quatre anys en algunes àrees i en alguns territoris el xoc d'una immigració molt massiva l'ha deteriorat. En tot cas, els mestres segueixen actuant amb molta dedicació i professionalitat, i tot l'esforç econòmic i de tota mena que s'ha fet i suposo que se seguirà fent no ha estat debades.

Fins i tot si es mira l'informe PISA amb un mínim de serenitat es veu que l'ensenyament català es valora una mica molt mica només per sota de la mitjana dels països que hi figuren, que són els més ben qualificats del món, començant per Corea, el Japó, Singapur, Taiwan, Hong Kong, Nova Zelanda, Holanda, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, etc. És a dir, és un rànquing molt marcat pels països amb més excel·lència del món. Per altra banda, també cal subratllar que el mateix informe diu -referint-se a Espanya, però també és aplicable a Catalunya- que pels diners que Espanya dedica a l'ensenyament el resultat hauria de ser millor. I les noves dades que acaba de publicar l'OCDE ho confirmen.

Tot això, aparentment contradictori, s'explica en part -no totalment- per falles de la LOGSE. I aquestes falles són d'origen ideològic. No pròpiament o no directament d'ideologia en el sentit polític, sinó en el dels valors i les actituds que inspiren la llei.

A la política d'ensenyament ha dominat i domina una ideologia molt permissiva, que menysté l'esforç, que rebutja l'avaluació dels coneixements, que no veu bé l'educació de la voluntat, que practica l'espontaneisme, que dilueix la responsabilitat, etc. I és per aquí sobretot que plora la criatura. I que el nostre ensenyament, que com he dit per altres motius podria puntuar amb nota alta, només fa un aprovat.

Malgrat tot aprova. Aprova, això sí. Sens dubte. Però el que passa és que per a fer el país que volem fer, i tenir la competitivitat que ens cal tenir, i donar a la nostra societat l'alta qualitat que volem que tingui, ens cal més que aprovar. Tant parlar de Corea i tant parlar de Finlàndia, i tant parlar d'Irlanda i en general dels països que com a societat marquen la pauta, i no ens fixem en el fet que la seva ideologia pedagògica és diferent de la nostra.

I ara, a l'hora de fer una nova llei d'ensenyament, i a fi d'evitar que passi allò que privadament diu fins i tot gent amb etiqueta progressista, i és que la llei torni a ser dolenta -torni a ser dolenta, diuen- cal tenir en compte unes quantes coses.

1. S'ha de reconèixer el paper primordial dels mestres. Se'ls ha d'escoltar, i no només a través dels sindicats, sinó més directament. Tampoc només a través dels tècnics en temes d'ensenyament. Se'ls ha d'escoltar directament i se'ls ha d'atorgar el paper principal a l'escola.

2. Aquest paper principal l'ha d'exercir el conjunt dels mestres, però hi ha d'haver un director. Un responsable del funcionament de l'escola, però també d'un programa educatiu.

3. Cal reintroduir la moral de l'esforç a l'ensenyament. El sociòleg Antonio Marina diu que ja als anys 60 es va deixar de parlar de la voluntat. És hora d'esmenar-ho.

4. Hi ha d'haver una avaluació periòdica dels coneixements adquirits. I es pot discutir el nombre d'assignatures que impedeixen passar de curs, però això no pot ser ni automàtic ni molt fàcil.

Tinguem present que la societat s'ha orientat d'una manera que durant els 30, 40 o 50 anys de vida activa la immensa majoria de persones hauran de canviar de feina, passar proves, fer exàmens. No seria pedagògic ocultar aquest fet als joves. A part que té tot el sentit reclamar un rendiment.

5. S'ha de respectar el dret d'opció dels pares, que figura a la Constitució espanyola i a la LODE. I també al projecte de Constitució europea, que parla d'opcions filosòfica, religiosa i pedagògica.

6. Cal un respecte escrupolós de les competències autonòmiques. Els esborranys que fins ara han circulat novament introdueixen limitacions de les competències de la Generalitat.

Són punts que la classe política i alguns sectors acadèmics i mediàtics no s'atreveixen a defensar. Però que la gent entén i reclama. Entre altres coses, perquè són de sentit comú i perquè sobretot molts pares entenen que convenen als seus fills.

Jordi Pujol.

Expresident de la Generalitat de Catalunya