 |
Sindicat
AMES (Acció
per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)
Apartat de Correus 20.091 08080 BARCELONA. E-mail:
ames@telefonica.net T: 659002871 Presentació
-- Sindicats
federats en la FPS --
|
Traducción
al castellanoUNA NECESSITAT URGENT EN LA LLEI DE L’EDUCACIÓ
DE CATALUNYA (LEC)
Acció
per a la Millora de l’Ensenyament Secundari
Sindicat de Professors AMES
http://www.ames-fps.com ///// ames@telefonica.net
El document de
bases de la futura Llei de l’Educació de Catalunya (LEC) proposa la
conveniència de passar a un sistema en què el professor no tingui plaça
en propietat sinó només adscripció a una zona i de donar potestat a
la Direcció del centre per determinar la contractació i la continuïtat
del seu professorat. Sembla ser que l’Administració considera que així
milloraran els resultats dels nostres alumnes en les futures proves
PISA del 2009 i que així es podrà assolir l’objectiu fixat per la UE pel 2010
de superar el 85% d’alumnes que aproven la secundària obligatòria.
Els professors
de Secundària afiliats al sindicat AMES, tots professors en actiu i
la majoria amb molts anys d’experiència, tant en centres públics com
privats, podem assegurar que les
causes dels baixos resultats acadèmics dels nostres alumnes no són,
ni la manca de professionalitat ni la manca de formació del professorat.
Per una banda el professorat de Catalunya és un col·lectiu molt gran,
de desenes de mils de persones, i per l’altra, l’Administració sempre
l'havia considerat prou competent fins la publicació del document de
bases de la LEC. Per tant, segurament és un error considerar que la
causa del problema és que tots els professors han passat, en poc temps,
a ser un col·lectiu que no vol treballar i poc preparat.
L’autèntica causa del problema és la falta d’estímuls
per aprendre que avui té una gran part dels nostres alumnes. Per tant,
el que cal fer és crear aquests estímuls i això és el que es pot aconseguir
amb la proposta que comentem a continuació.
Proposta que demanem que sigui recollida en la futura Llei de l’Educació
de Catalunya.
Nosaltres també
som partidaris d’augmentar el nivell d’exigència per arribar a ser funcionari
docent i de l’avaluació periòdica del professorat. Amb el que no estem d’acord és amb el tipus d’avaluació proposada en el
document de bases. Perquè no és objectiu i ho deixa tot en mans del
Director del centre, és a dir en mans d’una sola persona que pot equivocar-se,
que pot tenir una incompatibilitat de caràcter manifesta respecte a
un determinat professor o, pitjor encara, que pot tenir interès de tenir
en el seu centre a una persona amiga o a un familiar, malgrat no sigui
tan competent com un altre. Fins i tot en el millor dels casos,
com pot saber un Director si un professor realment ho està fent bé?
No ho pot saber a partir de les qualificacions que dóna aquest professor,
perquè les decideix el propi professor, ni a partir del simple compliment
de l’horari, ni a partir d’una actitud de disponibilitat a col·laborar
en qualsevol moment amb el Director. Tot això, malgrat siguin aspectes
molt positius, no són prou garantia que sigui un bon professor, és a
dir que estigui ensenyant bé els seus alumnes.
Només l’establiment de proves externes, similars
a les actuals PAU, realitzades per l’Administració a tots els alumnes
de Catalunya al final de la Primària i al final de l’ESO (les més urgents
són aquestes últimes), tant en centres privats com públics, poden permetre
a l’Administració, al cap d’uns quants anys, saber quins centres i quins
professors ho estan fent bé i quins han de millorar.
Evidentment, el que s’hauria de tenir en compte no és la simple suma
de qualificacions, sinó la diferència entre la preparació inicial i
la preparació final de l’alumnat en cadascuna de les matèries de cadascun
dels centres.
La millora més
important que es derivaria de l’establiment d’unes proves externes al
final de cada etapa, per poder accedir a l’etapa següent, no és que
permetria una avaluació anual de tots els centres i de tot el professorat,
sinó que aportarien l’estímul que avui necessita el
nostre alumnat i així milloraria significativament la seva formació
acadèmica i la seva capacitat de treball.
Som conscients
que la LEC s’ha d’ajustar a la LOE i que aquesta llei estableix que
un alumne que ha acabat la Primària pot accedir sense cap prova a l’ESO,
i que un alumne que ha acabat l’ESO pot accedir sense cap prova al Batxillerat
o a la FP de grau mitjà. Degut a això i fins que no arribi una altra
llei estatal que porti incorporada les proves externes, el que proposem
és que aquestes proves es facin, a títol de diagnòstic,
a tots els alumnes que, una vegada aprovada l’ESO, vulguin estudiar
un Batxillerat o una FP de grau mitjà, i que les
qualificacions obtingudes en aquestes proves s’hagin de tenir en compte
en el procés de matriculació dels alumnes a cada centre. Aquestes proves,
sota el nom de proves de diagnosi, ja estan contemplades a la LOE i,
per tant no hi ha cap problema legal per a establir-les.
Aquesta mesura estimularia significativament a
l’alumnat a estudiar més i a millorar. Al cap d’uns pocs anys permetria
tenir una valoració de tots els centres, de tos els professors i de
tots els alumnes. Aquestes valoracions es podrien tenir en compte, a nivell de professorat,
en els concursos de trasllats, en els accessos al cos de catedràtics,
en la concessió de llicències d’estudi, etc. També es podrien tenir
en compte en els processos de valoració de la tasca directiva. Evidentment,
en aquest cas, només es podrien comparar centres del mateix barri o
d’un mateix context social i amb un percentatge d’alumnes nouvinguts
similars. En contextos difícils un dels resultats a tenir en compte
seria el percentatge d’alumnes que després de l’ESO han trobat
feina. Els resultats de les proves es podrien utilitzar com un referent
més per decidir la renovació o no del concert d’un centre privat, per
la concessió de beques, i per la valoració de tot tipus de petició.
En resum es tractaria de passar
a un model en el que els resultats de com s’aprofiten els recursos que
dóna la societat també tenen importància.
Aquest sistema
dóna al professorat la garantia legal que si fa
bé la seva feina no té perquè tenir por de perdre la seva plaça.
Com a sindicat de professors considerem que això és molt
millor que deixar l'estabilitat de la plaça a l'arbitri del Director.
L’establiment de les proves externes permetria
donar una gran llibertat d'actuació als centres (més autonomia de centre),
disminuiria el fracàs escolar al final de l'ESO (es podria rebaixar
els nivells d’exigència per aprovar l’ESO sense posar en perill ni el
Batxillerat ni la FP), i augmentaria el nivell de preparació dels alumnes
que accedeixen al Batxillerat i la Formació Professional. No
suposaria cap cost addicional a les Administracions, fomentaria l'actualització
constant i voluntària del professorat, permetria regular l'accés a la
Formació Professional o al Batxillerat en funció de les necessitats
canviants de la nostra societat, permetria fer complir la impartició
dels coneixements mínims que es fixin en cada matèria, permetria conèixer
anualment la situació exacta del nostre sistema educatiu i, per tant,
poder introduir les modificacions que en cada moment siguin necessàries.
Abans d'explicar aquesta mesura s'exposen alguns exemples de situacions
a les quals s'ha arribat per l'absència d'aquesta mesura.
2. Algunes dades sobre
la situació
La normativa vigent
sobre l'avaluació a l'ESO permet que la Junta d'Avaluació pugui aprovar
els alumnes de qualsevol assignatura malgrat que la seva qualificació
sigui un insuficient molt clar i les proves objectives i comparables
aportades pel professor d'aquesta assignatura siguin incontestables.
Per això només es demana que s'arribi als 2/3 dels professors que formen
la Junta d'Avaluació. Un dels objectius que es pretén amb aquesta mesura
és poder resoldre els enfrontaments personals que poden aparèixer entre
un professor i un alumne i la possible inflexibilitat de determinats
professors. Però, el que no es demani una nota mínima per a poder
aplicar aquest criteri i que no existeixi un nombre màxim d'assignatures en els quals es pugui aplicar ha obert
la porta legal per a que algunes Juntes d'Avaluació puguin aprovar el nombre d'alumnes que considerin necessari per a la conveniència
del centre, és a dir per a poder adaptar els grups a les necessitats
d'estructura del centre, per assegurar l'estabilitat laboral del professorat,
i per aparentar un gran èxit educatiu i així augmentar la matrícula
d'alumnes.
Un exemple de
tot l'anterior és el criteri que s'ha seguit en bastants centres d'aprovar automàticament a tots els alumnes
de 4t d'ESO que només han suspès una o dues assignatures per tal
d’obtenir així suficients alumnes que en el següent curs facin 1r de
Batxillerat en el centre. El
mateix criteri s'ha aplicat als alumnes de 2n de Batxillerat perquè
puguin presentar-se a les PAU i no haver de suportar les pressions
dels pares acusant de duresa els professors. Potser aquesta és l'explicació
dels mals resultats que ens han donat a l’informe PISA.
Un altre dels
efectes perniciosos d'aquesta mesura és que actualment bastants alumnes,
en constatar que les Juntes d'Avaluació han aprovat a molts o a tots
els alumnes als quals només els quedaven pendents una o dues assignatures,
ja des del mes de setembre han decidit deixar
d'estudiar l'assignatura que més els costa.
Una vegada coneguda la situació a la qual hem arribat,
és evident que l'Administració ha de començar a controlar les qualificacions
que donen els centres, per garantir que es corresponen amb els coneixements
dels alumnes. L'Administració ha
de vetllar perquè no s'enganyi a les famílies dient que els seus fills
estan adquirint una determinada formació, quan en realitat no ho estan
fen i potser, en alguns casos, no se’ls tornarà a presentar la oportunitat
de fer-ho. L'única forma de controlar això és realitzant
- la pròpia Administració - proves als alumnes al final de cada etapa
educativa o, al menys, una d'accés a l'ensenyament postobligatori. Aquestes
proves ens assegurarien els nivells mínims imprescindibles en tots aquells
alumnes que comencen la FP o
el Batxillerat. Si això no és fa, aquests estudis, que només duren dos
anys, es poden degradar en molt poc temps. Un exemple del bon resultat
d'aquest tipus de proves al nostre país el tenim en les actuals PAU.
És evident que sense aquestes proves els nivells del Batxillerat i del
primer curs de carrera serien molt més baixos.
Per a això, avui
és imprescindible l'establiment d'alguna prova per part de l'Administració,
que permeti conèixer anualment
la situació del nostre sistema educatiu. De res serveix fer Lleis,
Decrets i Normatives si no s'estableixen els mecanismes necessaris
per a fer-les complir i per a conèixer els resultats de la seva aplicació.
Per a evitar un innecessari augment del fracàs
escolar al final de l'ESO el millor seria que aquestes proves externes
no fossin “una espècie de revàlida”, sinó una "prova d'accés
a la FP i al Batxillerat", com ho són les actuals PAU (selectivitat)
per a accedir a la Universitat. És a dir, unes proves que requerissin
haver acabat prèviament l'ESO, i que el haver-les superat fos imprescindible
per a poder iniciar després la FP o el Batxillerat, ja sigui en el propi centre o en un altre.
L'establiment
d'aquest sistema, basat en els resultats, solucionaria molts problemes.
D'una banda disminuiria sensiblement
el fracàs escolar al final de l'ESO, ja que es podrien establir unes
competències bàsiques més assequibles per a tots, sense posar en perill
els nivells d'exigència de la FP i del Batxillerat, perquè l'exigència apareixeria en les proves d'accés. D'altra banda, aquest
plantejament permetria tenir un
sistema educatiu plural, que és el més adequat per la nostra societat,
a més, això fomentaria la diversitat d'innovacions educatives i permetria
valorar quines estratègies són realment les més adequades.
Un dels avantatges
que aportarien les proves d'accés a l'ensenyament postobligatori seria
el seu efecte dissuasori a regalar les notes, aparentant un fals èxit
educatiu per així aconseguir més alumnes. De totes formes el gran benefici
que s'aconseguiria amb aquests controls no és el de prevenir el frau,
que ja és prou important, sinó aconseguir un
gran augment de qualitat en el nostre sistema educatiu, ja que es
produirien les següents millores:
1.
Degut a l'exigència que implica
haver de superar una prova externa per a poder seguir els estudis, els alumnes es veurien molt més motivats a
estudiar.
2.
En tornar a ser important la preparació dels alumnes, els professors recuperarien la il·lusió en
la seva funció docent i, conseqüentment, el seu prestigi social.
3.
S'asseguraria un bon nivell
inicial en tots els alumnes que accedeixen a la FP i al Batxillerat,
evitant-se així el perill de la seva previsible degradació.
4.
Es podria controlar el
compliment de les lleis generals, de les normatives específiques, de
la necessitat d'actualització del professorat, de la introducció de
les TIC a la Secundària i de donar alguns temes del currículum en alguna
llengua estrangera, etc. Altrament, a la pràctica, tot això, resulta molt
difícil de fer-ho complir.
5.
S'igualarien molt els
continguts i els nivells en tots els centres públics i privats del país, amb el que seria possible el canvi de centre sense cap tipus de
dificultat i qualsevol alumne tindria les mateixes oportunitats de futur
sigui quin sigui el seu barri.
6.
S'acabaria amb la falta
de professionalitat d'alguns docents.
A l'actualitat, al no haver-hi cap prova externa al final de l'ESO,
alguns pocs professors, com passa en totes les professions, no fan el
que haurien de fer.
7.
Existiria un control
objectiu i continu per part de l'Administració de la qualitat de tots
els centres, ja que es disposaria d'un element objectiu per a l'avaluació
de centres, de directors i de professors. No hi ha millor
avaluació d’un centre que observar el resultat continuat dels seus alumnes.
Actualment en el nostre país només existeix un control així, que és
el qual realitzen els alumnes que es presenten a les proves d'accés
a la Universitat (PAU).
8.
Introduint les preguntes adequades en les proves d'accés es podria
detectar els alumnes que podrien accedir a qualsevol tipus d'estudi,
els que, en aquell moment, només poden accedir a una determinada modalitat
de Batxillerat i quins només poden accedir a una determinada família
de mòduls de FP. D'aquesta manera es
podria propiciar un augment dels alumnes que iniciessin una Formació
Professional de qualitat. Aquests alumnes acabarien sent uns bons
professionals que no tindrien cap problema per accedir al món laboral.
Cal ressaltar
que la realització d'aquestes
proves no comportaria cap despesa a les Administracions, ja que, al
tractar-se de proves d'accés a un ensenyament no obligatori, igual que
passa a les PAU, cada alumne hauria de pagar les despeses que generés
l'elaboració i la correcció de les seves proves. S'hauria d'establir
l'opció de matrícula gratuïta a aquestes proves per a aquells alumnes que demostressin
falta de recursos econòmics. Evidentment les persones encarregades haurien
de ser funcionaris docents que impartissin classes als Instituts d'Ensenyament
Secundari (IES), és a dir que serien ells els responsables d'avaluar
també als alumnes dels centres privats, amb completa seguretat d’anonimat.
Òbviament s'evitaria, com succeeix a les PAU, que els alumnes dels IES
fossin examinats pels seus propis professors.
La societat necessita
saber que, guanyi el partit que guanyi, es facin les coalicions que
es facin, els col·legis i els instituts funcionaran de forma semblant
a com ho feien abans de les eleccions. Es pot plantejar que això comporta
moltes dificultats, ja que en alguns punts, les opinions són radicalment
oposades, però si s'analitzen
les discrepàncies, s'observa que la majoria s'originen perquè es pretén
detallar excessivament l'organització interna i el funcionament dels
centres, quan el que s’hauria de fer és deixar
més llibertat d'organització i de funcionament, i controlar més els
resultats, tants els acadèmics, com els d'integració
social com els d'accés al món laboral.
El nostre futur
sistema educatiu no només hauria de permetre, sinó fomentar, que cada
centre educatiu en l'àmbit de les seves competències, decideixi la forma
d'organitzar-se que consideri més adequada. Per exemple, un centre hauria
de tenir llibertat per a establir grups diferenciats
a l'ESO en un determinat any i, en canvi, poder-los no establir a l'any
següent si la diversitat del nou alumnat no ho requereix; de poder dedicar
més hores a una matèria que a una altra si s'observa que els alumnes
d'aquell curs no arribaran als mínims establerts per a la primera mentre
que van molt bé de la segona; etc. El que és important és l'alumne,
no l'estructura. És a dir, que cada alumne adquireixi la màxima preparació
que en aquest moment pot adquirir i no que simplement es compleixin
les hores d'escolarització establertes.
És doncs necessari
un sistema que permeti una gran llibertat d'organització als centres
i això implica que, per les mateixes raons abans esmentades, s'estableixin
controls externs, com són les "Proves
d'accés al Batxillerat i la F.P." que nosaltres proposem. Només amb proves externes l'Administració
pot permetre una gran autonomia de gestió sense que perilli la qualitat
del servei educatiu.
8. Com presentar a la
societat la necessitat de les proves d'accés al Batxillerat i la FP?
No se'ns escapa
que el principal problema que presenta l'establiment d'aquestes proves
és el rebuig inicial que genera tota proposta d'establir proves, però
passat aquest rebuig inicial, les persones escoltaran les raons i, com que tothom comparteix la necessitat de millorar el nostre sistema
educatiu, la majoria entendran que no és lògic que no existeixi cap
control extern en l'única etapa que cursen tots els ciutadans.
Cal informar a
la societat que l'Estat ha detectat que el grau de coneixements dels
nostres joves és baix i que no haurien de seguir empitjorant,
que no estem sols sinó que els nostres joves hauran de competir amb
els joves dels altres països europeus que sí realitzen unes proves similars,
que l'Estat no pot inhibir-se de la seva responsabilitat davant d'aquesta
situació, que no hi ha més remei que actuar de forma decidida i
que per a solucionar aquest problema l'única mesura eficaç és la instauració
d'una proves d'accés a l'ensenyament
postobligatori.
Entre els elements
que poden resultar atractius als professors de Secundària per acceptar
aquesta mesura, hi ha el constatar
que seran ells els responsables de constituir els tribunals i que això
suposarà la possibilitat de promoció professional al percebre un increment
econòmic per correcció de proves i de reducció d’hores de classe per
poder dissenyar els exàmens. Per als alumnes i, sobretot per als
seus pares, pot resultar persuasori i atractiu saber que, amb aquesta
mesura s'assegura una Formació Professional i un Batxillerat de més qualitat
i que, per tant, als primers els permetrà trobar feina amb molta més
facilitat i als segons els permetrà estar més ben preparats per
accedir a la Universitat.
A més caldria
explicar que les proves externes són imprescindibles per aconseguir
que el sistema educatiu sigui eficient i que una prova tangible d'això
és el gran esforç que fan els nostres alumnes de segon de Batxillerat
perquè després han de realitzar les PAU i si no obtenen una determinada
nota no poden estudiar el que desitgen. També convindria destacar que
encara que els mínims exigits
en una prova externa siguin molt baixos, com passa a les PAU, que són
aprovades gairebé pel 90% de l'alumnat, el seu efecte motivador és altíssim,
i que a partir d'una certa edat, els alumnes de Secundària no aprenen
més en funció directa del nombre d'hores de classe que reben sinó en
funció de si hi ha o no un examen a superar per a seguir els seus estudis.
En resum, com
que l'objectiu de l'ensenyament Primari i Secundari és que l'alumnat
adquireixi hàbits de treball i aprengui uns determinats coneixements,
considerem que és imprescindible l'establiment d'unes proves externes
com les que proposem.
9.
Les característiques generals de les proves d'accés al Batxillerat i la FP que proposem
9.1 . Les matèries
Les
proves consistirien en una sèrie d'exàmens sobre totes les matèries
que apareixen a l'ESO. Així s'evitaria el perill que les matèries
que no entressin en les proves d'accés s'estudiessin amb menor exigència,
o fins i tot que no s'impartissin en alguns centres. Dintre de les matèries es distingirien les matèries comunes o instrumentals, que
són les que resulten imprescindibles per a tots els alumnes, siguin
quins siguin els estudis que després es vulgui cursar, i les matèries de modalitat, que són les que varien en funció dels estudis
que després es vulgui cursar.
Les proves presentarien
exàmens de matèries comunes,
que haurien de realitzar tots els alumnes, i exàmens de matèries de modalitat, que
serien diferents segons si es volgués accedir a un Batxillerat
de ciències, a un de lletres, o a un artístic, o a una FP d'una família
o d'una altra. És a dir el mateix que ara es fa a les PAU.
Atès que els alumnes
cursarien assignatures diferents i no nivells diferents s'evitaria el
prejudici que als Cicles Formatius només van els que no poden accedir
al Batxillerat. Només en algunes matèries com són "Matemàtiques" i "Física i Química" es podria establir
dos nivells diferents segons es vulgui accedir a un Batxillerat
de Ciències o a una FP de Ciències. Així s'evitaria imposar exigències
innecessària en l'accés a la FP.
Gràcies a les
diferències de dificultat entre les matèries de modalitat, l'Administració podria reconduir a l'alumnat
cap a aquells estudis que més precisa la nostra societat i en els quals,
per això mateix, és més probable trobar treball. Actualment 2/3
de l'alumnat s'inclina pel batxillerat i només 1/3 ho fa per la FP,
quan les proporcions que es necessiten són justament les contràries.
Els alumnes que
en el moment de realitzar-se les proves encara dubtessin sobre quins
estudis cursar després, podrien
presentar-se a les optatives de dues o més modalitats. En funció
dels resultats l'alumne podria optar després entre totes les modalitats
en les quals hagués aconseguit aprovar.
9.2. Els tribunals
Els tribunals
estarien constituïts per funcionaris de l'Estat. Cada tribunal estaria
constituït per un inspector d'ensenyament
Secundari i per professors llicenciats d'ensenyament Secundari de les
diferents especialitats. El seu treball consistiria en la vigilància
de les proves i en la correcció de les mateixes. S'escollirien per concurs
de mèrits entre les sol·licituds presentades. Es remunerarien amb una
quantitat fixa pels treballs de vigilància i amb una quantitat variable
en funció del nombre d'exàmens corregits.
S'establirien
tribunals ordinaris al juny i
també al setembre. També s'establirien tribunals extraordinaris
per a incidències (alumnes malalts, causes de força major, etc.). El
nombre de tribunals estaria en funció de no superar els 250 exàmens
per corrector.
Per a facilitar
la correcció les proves constarien d’una part que precisaria la figura del professor corrector i d’una part
tipus test que es corregiria automàticament per ordinador, com actualment
es fa en el MIR i en moltes Facultats Universitàries. Això agilitaria
molt la correcció i abaratiria molt els costos de correcció de les proves.
Les proves es
podrien realitzar en el mateix centre ordinari de l’alumne, sigui públic
o privat concertat. Per a això es desplaçaria el Tribunal a aquest centre.
Les proves es realitzarien el
mateix dia i a la mateixa hora en tots els centres d'una mateixa Comunitat
Autònoma. Lògicament s'evitaria que els alumnes de l'ensenyament
públic fossin examinats pels seus propis professors.
9.3 . Les proves
S'elaboraria un manual orientador sobre l'estructuració
de les proves, els requisits legals per accedir-hi, les matèries
que hi entressin, els continguts generals de cada matèria, els terminis
de matrícula, etc. Aquests manuals estarien a la WEB del Departament
a disposició de tothom.
S'elaborarien
un programari orientador per matèria, amb
els continguts mínims que podrien ser objecte de preguntes, amb exemples
resolts dels diversos tipus de preguntes i amb els criteris de qualificació.
Aquests programaris estarien a la WEB del Departament a disposició de
tothom.
Les proves de cada especialitat serien preparades
per un equip de professors de Secundària que estiguessin en actiu. S'escollirien mitjançant concurs públic en funció de criteris objectius
(titulació professional, mèrits, experiència, etc.). Al capdavant de
cadascun es posaria un coordinador. Es procuraria que els equips, o
almenys el coordinador, es mantinguessin durant un mínim de cinc anys
perquè el tipus de proves fos més o menys estable.
Els models de
les proves serien elaborats pels coordinadors i els seus equips i serien
presentats a la Conselleria d’Educació que es podria coordinar amb les
respectives Conselleries de les altres Comunitats Autònomes.
Aquestes proves serien proves de mínims, és a dir
només es preguntaria allò que és imprescindible per poder seguir les
classes de Batxillerat i de FP de l'especialitat triada. El percentatge d'aprovats segurament seria igual o superior al
de les actuals PAU, és a dir d'un 90% o més. És possible que en el primer
any, o en els dos primers anys, hi hagués un percentatge de suspensos
una mica superior a causa de la novetat. Els
alumnes suspesos al mes de juny podrien presentar-se al setembre.
Als alumnes suspesos al setembre, se'ls podria donar, només una vegada,
la possibilitat de realitzar un "Curs
de preparació d’aquestes proves” o bé de repetir el 4t d’ESO
en el seu centre si aquest no té inconvenient i plaça. El curs de preparació
només es realitzaria en alguns centres ja
que l'alumnat en aquesta situació seria molt escàs.
9.4. Altres característiques de les proves d’accés
al Batxillerat i la FP
Seria convenient
introduir al costat de la qualificació final de l'ESO un consell orientador per part dels professors
i psicopedagogs que formen la Junta d'Avaluació, sobre quines matèries
de modalitat són les més apropiades per cada alumne. A
aquestes proves també es podrien presentar aquelles persones que, malgrat
no haver obtingut el títol de Graduat en Ensenyament Secundari, han
estat dos o més anys treballant o fent cursos de garantia social.
9.5. Les proves d’accés al Batxillerat i la FP
facilitarien l’autonomia de cada centre educatiu
Els
Consells Escolars dels diferents centres educatius tindrien una gran
llibertat per organitzar els currículum de la forma que millor consideressin.
L'Administració simplement compliria la seva principal funció,
que és la de crear un marc legal de treball que afavoreixi la tasca
educativa, i realitzar un seguiment, continu i objectiu, perquè
les lleis es compleixin. És a dir, fer en l'ensenyament secundari el
mateix que, per exemple, es fa en el camp de l'alimentació, amb els
controls de qualitat dels aliments. En el nostre cas aquest control
consistiria en constatar que les qualificacions es corresponen amb els
coneixements, tant en els centres públics com privats. D'altra banda,
al ser aquestes proves les mateixes en tots els centres, els ciutadans
tindrien la seguretat de poder canviar de centre sense massa problemes.
9.6. Les proves
d’accés al Batxillerat i la FP constituirien un element molt objectiu
per a l'avaluació externa dels centres
L'avaluació dels
centres educatius és generalment una tasca incomoda per l’Administració
i no sol solucionar els problemes, ja que, quan el resultat és negatiu,
les solucions que es proposen són difícils de fer complir.
Gràcies
a aquestes proves es disposaria d'un element objectiu per avaluar el
funcionament dels centres. La millor avaluació del treball d'un
equip educatiu, en condicions de normalitat i sense oblidar el context
de la zona en la qual es troba, és la tendència, a l'alça o a la baixa,
del nombre d'inscripcions. Aquestes, en gran part, estan en funció de
la preparació que assoleixen els seus alumnes, la qual quedaria constatada
pel percentatge d'alumnes que superen les proves d'accés. Així doncs,
gairebé bastaria amb fixar-se en aquest percentatge
per a tenir una idea bastant certa del bon o mal funcionament del centre,
en comparació amb altres centres de la mateixa zona.
9.7. Les proves
externes són una característica de la majoria dels sistemes educatius
europeus
L'establiment
d'aquestes proves no ha de ser considerat com una mesura excepcional,
sinó tot el contrari, com una necessitat pròpia de tot sistema educatiu.
Una necessitat que justament ara es revela com urgent, a causa del desconcert
actual en la Secundària. En la
majoria dels països europeus es realitzen proves externes (veure el
quadre adjunt). Dels deu països més importants d'Europa, només a
Espanya no existeixen exàmens d'Estat per aprovar l'Ensenyament Secundari.
En molts d'aquests països els exàmens inclouen proves orals i es realitzen
davant de tribunals. A Anglaterra, un país que duu 30 anys d'ensenyament
comprensiu, un dels projectes del govern és
augmentar la seva importància.
|
Els Exàmens d'Estat
o externs en els sistemes educatius europeus |
|
|
Suècia |
Hi ha un examen
d'Estat a 5è curs (11 anys) i un altre al final, a 9è curs (16
anys). |
|
Noruega |
Hi ha un examen
d'Estat al final de l'ensenyament secundari obligatòri, és a dir
en el 9è curs (16 anys) i un altre al final de la postobligatòria,
de dos o tres cursos si és el Batxillerat (18 o 19 anys respectivament). |
|
Finlàndia |
Hi ha un examen
d'Estat al final de l'ensenyament secundari obligatori, és a dir
al 10è curs (17 anys) i altre al final de la postobligatòria de
dos cursos si és la FP (19 anys) o de tres cursos si és
el Batxillerat (20 anys) |
|
Dinamarca |
Hi ha un examen
d'Estat al final de l'ensenyament secundari obligatori, és a dir
a 9è curs (16 anys) o al 10è curs (17 anys). Durant el Batxillerat,
que és de tres anys, es realitzen 10 exàmens externs. |
|
França |
Hi ha un examen
d'Estat, dependent del Ministeri i organitzat per les Universitats,
per poder aconseguir el
títol de Batxiller Superior. |
|
Anglaterra |
Hi ha un examen
d'Estat al final de l'ensenyament secundari obligatori (16 anys)
i un altre al final de la secundària superior (18 anys), que equival
al nostre Batxillerat. |
|
Àustria |
Hi ha un examen
d'Estat al final de l'ensenyament general superior (15 anys). |
|
Holanda |
Hi ha un examen
d'Estat al final del primer cicle de la secundària (16 anys) i
un altre al final dels estudis obligatoris (18 anys). |
|
Alemanya |
Hi ha un examen
d'Estat al final del primer cicle de la secundària (16 anys) i
un altre al final del Batxillerat (19 anys). |
|
Espanya |
No hi ha cap
examen d'Estat al final de l'ensenyament secundari obligatori
(16 anys) i només n'hi ha un per als alumnes que, una vegada acabat
el Batxillerat de dos anys, desitgen entrar a la Universitat (18
any). |
Informació extreta
de l'informe de la comissió europea "Estructure
des systemes d'enseignement et de formation initiale" Brussel·les.
Sindicat de Professors AMES
http://www.ames-fps.com ///// ames@telefonica.net