En memòria de Justo Domínguez ex Secretari General d'UGT amb motiu de l'homenatge que es farà al pati de La Sedeta (Indústria, 71 Barcelona) el proper 24 de març a les 17h


Biografía publicada en la prensa con motivo de su fallecimiento. Domínguez nació en Navamorquende (Toledo) y después de vivir una temporada en Madrid se instaló en Barcelona, donde trabajó conduciendo tranvías y autobuses. En el año 1966, un grupo de trabajadores con conciencia política y sindical, entre ellos, Justo Domínguez, iniciaron una queja por cuestiones de seguridad de los autobuses y dos años después promovieron la negociación de un convenio colectivo, lo que consiguieron en el año 1969. En 1973, el grupo presentó candidaturas para el jurado de empresa dentro del sindicato vertical, y ganaron las elecciones, y poco después entró en la UGT. Fue secretario general de UGT de Catalunya entre 1983 y 1989. Posteriormente dedicó gran parte de su tiempo a la enseñanza como presidente del AMPA del CEIP La Sedeta y del Instituto La Sedeta. En el ámbito político, Domínguez se mostró muy crítico con la línea nacionalista que adoptó el PSC en los últimos lustros. Junto a otros militantes y simpatizantes del PSC, fundó una corriente interna crítica con la dirección, Ágora Socialista, que actualmente presidía. Falleció en Barcelona a los 71 años,

Article de Josep Playà Maset publicat a LA VANGUARDIA, 3.01.2012


 

En un temps en què el sindicalisme sembla més qüestionat que mai, la mort dijous passat de Justo Rodríguez de la Fuente, un dirigent històric de la UGT catalana, és com una batzegada a les consciències. Perquè els que han conegut Justo Domínguez saben que encarnava el coratge i l'honradesa en la lluita per les llibertats i contra les desigualtats socials.

Havia nascut al poble de Navamorquende (Toledo), en una família republicana, i als 14 anys ja se'n va anar a treballar a Madrid com a repartidor de llet, on va viure el seu primer conflicte laboral. "L'empresari adulterava la llet i jo havia de donar la cara davant els clients", explicava amb sorna. Es va negar a repartir aquella llet, l'empresari li va clavar una plantofada i ell s'hi va tornar. Va acabar a Magistratura i va obtenir la seva primera victòria judicial. "Em van indemnitzar amb 220 pessetes".

En acabar la mili va venir a Barcelona gairebé amb el que portava posat. Va viure a la pensió d'un oncle i la seva primera feina va ser buscar-li clients entre els immigrants que arribaven a l'estació de França. Es va assabentar que buscaven conductors de tramvies i després de dues setmanes de pràctiques va poder dir: "Com he progressat, vinc del poble i ja condueixo un tramvia!". Dos anys més tard va passar a conduir un autobús de TMB, encara que alguna vegada els passatgers van haver d'indicar-li la ruta per no perdre's. El 1966 protagonitza una altra batalla a Magistratura per exigir més seguretat a l'empresa. Tres anys després aconsegueixen un primer conveni, i el 1972 protagonitzen la primera vaga i junt amb un altre grup de treballadors es presenten i guanyen les eleccions de jurat d'empresa del sindicat vertical. Recelós del comunisme i de CC.OO., hegemònics dins de l'oposició clandestina, opta l'estiu del 1975 per entrar el mateix dia a la UGT de Catalunya i a la federació catalana del PSOE.

El conductor d'autobús es converteix en sindicalista. Recorre poblacions per explicar els drets dels treballadors i aviat es fa càrrec de la Federació de Transports de la UGT. Entre el 1983 i el 1989 es va convertir en secretari general del sindicat, fins que el va substituir Josep M. Álvarez.

Els problemes de salut el van obligar a jubilar-se abans del que hauria volgut, però tot i així, s'abocava apassionadament en tot el que feia. Durant els últims anys va militar a l'AMPA de l'escola pública la Sedeta i va ser present en tots els combats per convertir aquesta antiga fàbrica en un centre cívic i educatiu. Al pati de l'escola va plantar un hort i hi feia classes d'agricultura als alumnes. La seva última iniciativa: l'associació d'amics la Sedeta.

Mai va militar que militava a l'esquerra del socialisme ni a la branca més PSOE del PSC; al contrari, buscava el debat polític i abominava el pressumpte oasi català. Es va disgustar i molt amb els fracassos i les abdicacions del tripartit, però mai va conèixer el desànim. Va impulsar el corrent Àgora socialista, del qual era president. Es podia estar d'acord amb la seva visió crítica del nacionalisme català o amb la seva defensa del sindicalisme tradicional o no, però la seva actitud exemplar, coherent i compromesa, no admetia cap retret.

Josep Playà Maset

Record del President del Sindicat AMES.

Vaig conèixer a Justo en el Consell Escolar de l'Institut La Sedeta, ell era el nou president de l'AMPA. Des del primer dia vaig veure la seva sincera preocupació pels nostres temes, les ganes d'ajudar a tots i la generositat amb que ens dedicava el seu temps. Teníem posicions polítiques diferents, però això no va ser mai cap problema. Ell sabia fer moltes bromes sobre aquest aspecte, la qual cosa el feia encara més entranyable. Ha estat una gran pèrdua per tothom.

Antonio Jimeno.