DE PROFVNDIS CLAMAVI
l'educació als nostres instituts)

Publicat a l'AVUI el 19 de març de 2005

Josep Maria Hidalgo Garrido
Professor de llatí i grec.
Secret. de l'Assoc. de Prof. de Clàssiques de Catalunya
e-mail:
pephidalgo2000@yahoo.es

Les deficiències educatives del nostre país han estat confirmades, són ja una cosa patent. Els resultats obtinguts en matemàtiques i llengua, per part dels nostres alumnes de 15 anys, segons l'informe Pisa de l'any 2003, ens deixen molt per sota de la mitjana europea. Era, evidentment, d'esperar. Molts professors, intel·lectuals i crítics ja ho vàrem denunciar en el seu moment en diferents mitjans de comunicació (també a l'administració), justament quan els primers governs socialistes de la democràcia (amb el suport de Convergència i Unió), decidiren d'implantar, com a nou sistema educatiu, l'ESO, molt coneguda hores d'ara per la seva problemàtica, i un esquifit batxillerat de dos cursos, anomenat batxillerat LOGSE: un pseudoprogressista sistema educatiu anglès que, tot i que allargava l'ensenyament obligatori fins els 16 anys (única cosa positiva del sistema), igualava tot l'alumnat a la baixa, tot prohibint l'excel·lència individual. A partir d'aquest moment, per tal d'abolir políticament i pedagògica el fracàs escolar, tot estudiant, especialment a l'ESO, havia de saber pràcticament el mateix, sense la possibilitat de sobresortir ningú per damunt de l'altre. Després, amb la famosa "atenció a la diversitat" (només a les assignatures instrumentals), l'abolició dels exàmens de setembre i la promoció semiautomàtica ho acabaren d'adobar. Era, en definitiva, la "dictadura" de la ignorància, de la mediocritat... El professor passava a ésser, d'aquesta manera, d'un vertader ensenyant a un mer animador cultural, un monitor d'esplai. Així ens ha anat: pregunteu-ho, si més no, als diferents professionals de l'ensenyament, a pares i especialment a l'informe Pisa 2003.

L'educació, via cabdal, després de la família, en el procés de socialització de l'individu, no pot estar en mans del partit que governi, depenent de les eleccions. L'educació és quelcom més seriós i transcendent, ens juguem el futur de la nostra societat. Aleshores, quan es va aprovar la LOGSE, allà als voltants de 1982, no es va saber trobar el punt mig; ens vam passar d'igualitarisme, i ara en paguem les conseqüències: acabàvem, tanmateix, de sortir d'una dictadura de 40 anys, d'una dictadura on les paraules tolerància, solidaritat i respecte només les arribaves a trobar - i en prou feines- al diccionari de la Real Academia Española... No vàrem encertar i, deixant-nos dur per tants anys de repressió i per l'avidesa del canvi, tot el sistema educatiu no universitari, sense mesurar ni analitzar prou acuradament els efectes, que podien derivar-se'n, va ésser radicalment modificat. L'educació no universitària, era considerada quelcom vuitcentista, antiquada i per damunt de tot poc "comprensiva"; amb l'educació, ja se sap, tothom s'hi atreveix... Calia, sens dubte, un canvi, però no com el que se'ns imposà. Tampoc la derogada LOCE del Partit Popular posava remei als problemes generats per la LOGSE. Hi havia, potser, bones intencions, però, tot i que recuperava alguns aspectes positius en tot procés d'aprenentatge, com els exàmens de setembre, itineraris etc., continuava essent un altre pedaç. No agafava el "toro per les banyes" i reestructurava seriosament i rigorosa el sistema, el qual continuaria amb la mateixa estructura: 4 cursos a l'ESO i el minso batxillerat de dos anys amb 10-11 assignatures per curs (a Catalunya, més el treball de recerca) entre comunes, de modalitat i optatives.

Conec molt bé el que pensaran i diran, en llegir aquest article, els nostres polítics i pedagogs: "la societat ha canviat", "els valors ja no són els mateixos"... I, en certa manera, tenen raó: la societat, sens dubte, ha canviat, l'entorn tampoc no és el que era; ens han submergit, mitjançant un nou liberalisme polític i econòmic, en la cultura del diner fàcil i ràpid, en la cultura del tot s'hi val". Ens trobem en un sistema social i econòmic egoista i depredador, el qual només valora el cèntim, el dia a dia.... És evident que, en una societat globalitzada com la que vivim, no té cabuda el gust pel saber, no té cabuda tot allò que no comporti un èxit fàcil i immediat. L'escola, sens dubte, està responent als interessos de la classe dominant, aquella que genera conformisme i no provoca rebel·lia, aquella que només vol treballadors especialitzats, submisos i bons consumistes. La cultura en majúscules, els coneixements, la formació pròpia i personal de l'individu, aquella que no és transferible i que ens és vàlida per se, han estat menyspreades, no han estat valorades ni apreciades com caldria. Vivim en un horacià carpe diem exacerbat i mal entès, que només contempla el que és fàcil, el que no representa cap esforç; en una paraula, allò que no és transcendent ni generador de valors futurs: És aquesta la societat que volem pels nostres fills i filles? No haurem estat nosaltres mateixos els "artífexs" d'aquest model de convivència, i ara en som víctimes, a més de pares i professors, la societat sencera? Està clar que, quant més avancem en un camp, més perdem en d'altres.

De profundis (des de la reflexió més pregona), tot parafrasejant les primeres paraules del Psalm 129, vull cantar aquesta crònica d'una mort anunciada que, des de fa temps, pateix l'ensenyament secundari per la manca de valors, de disciplina en tots els aspectes, per la pèrdua de la cultura de l'esforç. Nosaltres, professors i mestres, especialment aquells que estem a l'ESO i el Batxillerat, sabem bé el que ens diem, malgrat que siguem vistos per molts sectors de la societat com a uns éssers tronats, arcaics i fora de la realitat. Jo propugno, i així espero que ho reculli el nou PACTE NACIONAL PER A L'EDUCACIÓ, un nou sistema educatiu, que recuperi els valors perduts, que potenciï l'esforç, la disciplina en el treball, que respecti, de debò, els interessos i capacitats individuals de tot l'alumnat, també el de l'alumne excel·lent... un nou sistema educatiu on la formació humanística, tot i que el profit d'ella no sigui visible externament, ens reporti un vertader i enriquidor plaer espiritual, que ha d'ésser, en definitiva, el més valuós atribut que pot posseir l'ésser humà, per tal de viure en plenitud la seva condició d'home. No voldria acabar aquest article sense recordar les paraules que escriu Ciceró en el seu Pro Archia poeta en relació al plaer personal que comporta l'estudi de les humanitats: "Aquests estudis (els humanístics), tanmateix, eduquen la joventut, delecten la vellesa, realcen els moments pròspers, ofereixen refugi i consolació en les adversitats de la vida, complauen a casa, no molesten fora, vetllen i viatgen amb nosaltres i ens fan companyia en el camp".

Josep Maria Hidalgo Garrido
Professor de llatí i grec.
Secret. de l'Assoc. de Prof. de Clàssiques de Catalunya
e-mail:
pephidalgo2000@yahoo.es