“Ciutadania i educació”

JORDI VILADROSA I CLUA

Pedagog

http://jviladrosa.blogspot.com/

Lleida, 23 de juliol de 2007

 

L’any 2005 fou considerat Any Europeu de la ciutadania a través de l’educació. Amb aquesta iniciativa, el Consell d'Europa desitjava posar en relleu que l'educació juga un paper crucial en el desenvolupament de la ciutadania i a favor de la participació en la societat democràtica. L'objectiu de l'"Any" era animar els Estats membres a la posada en pràctica de polítiques d'Educació per a la Ciutadania Democràtica (ECD) i Educació per als Drets Humans (EDH). I fou a partir d’aquesta proclama que en diversos països europeus el currículum dels seus respectius sistemes educatius va comptar amb espais que fessin possible l’objectiu. A Espanya no havíem de ser diferents, en teoria.


Ja s’hi referia el conegut informe Delors ( 1996), quan destacava quatre pilars com a bases de l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure junts. Federico Mayor Zaragoza, referint-se a aquest quart aspecte afirma: «Aprendre a viure junts és la clau per a la ciutadania democràtica i, per tant, per a la pau. Per aconseguir-ho, hem de construir un sistema educatiu que desenvolupi el coneixement dels altres éssers humans, de la seva història, de les seves tradicions i de la seva espiritualitat». El govern del PSOE, però, ha anat molt més enllà i, com que ens té acostumats a legislar tot provocant polèmica, en comptes de procurar el consens, la nova matèria ha estat elevada a la categoria de principi i de fi tal com consta al capítol 1 del Títol preliminar de la LOE. Els Decrets catalans de desplegament de la Llei, pels quals s’estableix l’ordenació dels ensenyaments, ho deixen clar: «L’Educació per la ciutadania ha d’esdevenir l’eix vertebrador de l’educació en valors de l’escola». La frase sembla inofensiva i no és difícil estar-hi d’acord. Això no obstant, cal seguir llegint els textos legals amb calma. De fet, la voluntat del legislador ja s’albirava des de l’inici però no en queda cap dubte quan es llegeixen els objectius, els continguts i els criteris d’avaluació de la qüestionada assignatura. Es pot afirmar clarament que el poder públic s’ha extralimitat en la seva competència d’establir la programació de l’ensenyament i ha deixat d’aplicar el principi de neutralitat, el qual ha de ser a la base de l’actuació de totes les institucions públiques.


És per això que entitats com Professionals per l’Ètica i Foro de la família, entre altres, fent ús de la seva legítima llibertat d’expressió, han expressat el seu malestar i han aconsellat actuar en conseqüència. Per la seva banda, la ministra d’Educació, Mercedes Cabrera, mirava de reduir les friccions que està ocasionant la futura impartició d’aquesta matèria als centres educatius i assegurava que «tant els llibres com els professors que donin aquesta assignatura seran “els que els propis centres escolars decideixin”, per la qual cosa negar-se a participar “és una mostra de desconfiança al sistema educatiu” ja que aquests mateixos professors ensenyaran altres assignatures en el mateix centre.»


No rebutjo pas de pla la totalitat dels àmbits temàtics de la discutida matèria -que haurem d’impartir “per imperatiu legal” perquè així ho determina una llei orgànica-, sinó que crec que cal denunciar les imposicions ideològiques del legislador com passa amb alguns dels continguts previstos que beuen de les fonts del relativisme moral i de l’anomenada perspectiva de gènere, com a pressupòsit antropològic obligatori. D’altra banda, tampoc no ens trobem davant de l’invent pedagògic del segle i la majoria de projectes educatius de centres docents que he pogut consultar porten anys treballant l’opció per la transversalitat de l’educació en valors i reservant la reflexió i treball d’algunes temàtiques específiques a matèries com les ciències socials o la tutoria, entre d’altres. I, a més, he vist dur a la pràctica nombrosos projectes que deriven d’aquest enfocament.


Convé aclarir que no és cert, com afirmen alguns dels defensors de l'assignatura, que aquesta es limiti a ensenyar la Constitució i els drets humans, sinó que el seu contingut s'estén a totes les dimensions de la personalitat, des dels més íntims als més socials i públics. Per això suposa una extralimitació en les atribucions del Govern i s'entremet en l'àmbit reservat als pares segons l'art. 27.3 de la Constitució. No podem caure en la trampa de creure’ns que tan sols presenta valors comuns; més aviat diria que fa esment d’un perfil determinat de valors i voluntàriament n’ignora d’altres com la llei natural de l’obrar humà, present en totes les grans civilitzacions; o evita entrar en temes com el dret a la vida, el valor del matrimoni entre un home i una dona (sí que avala opcions alternatives) o ni tan sols deixa oberta la possibilitat que el ser humà tingui una dimensió transcendent. Ens omplim la boca que en una societat plural cal respectar totes les tendències i tots els col·lectius, amb mentalitat inclusiva. Llàstima que no poques vegades, quan es tracta d’un cristià o d’un representant del catolicisme qui fa ús de la llibertat d’expressió i opina de manera diferent a la políticament correcta o a l’”oficial”, se’l desqualifica immediatament amb una bel·ligerància i una cristianofòbia sorprenents.


Des del meu punt de vista, no veig necessari objectar que els nostres fills rebin aquests ensenyaments però sí que veig necessari que els pares i les mares vetllin pel tipus de continguts que hauran d’estudiar els seus fills. Vist així, els centres privats ho tenen millor ja que donaran aquesta assignatura en funció del seu caràcter propi, conegut i avalat per tota la comunitat educativa. L’alumnat de l’escola pública, una vegada més, és el que en pot sortir més mal parat ja que la neutralitat exigible a l’Estat ho és per a tot tipus de centres (Art. 2 Protocol Addicional Conveni europeu de drets humans. París, 1952) i en l’escola pública (que és de tots i totes) l’orientació moral dels seus alumnes també correspon als pares i mares que hi opten. Sort n’hi ha que el sistema educatiu compta amb un excel·lent professorat que, com fins ara, amb sentit comú i professionalitat, encararà adequadament aquesta nova situació i resoldrà –un cop més- els problemes nous que l’aplicació de cada nova llei li afegeix sobre la taula.


En el fons és un tema que té el seu origen en la falta de capacitat del govern socialista a trobar la manera d’arribar a un gran pacte educatiu respectuós amb tothom, que doni estabilitat al sistema i que ens faci avançar cap a un model de més qualitat educativa. El que calia era minimitzar les qüestions ideològiques que poden obrir la porta a un adoctrinament per part de l’Estat i limitar-se a la proposta del Consell d’Europa, ja de per si prou completa.