Honorable Senyora Marta Cid

Consellera d'Educació

Govern de la Generalitat de Catalunya

 

Honorable Consellera,

La victòria del PSOE a les últimes eleccions molt possiblement canviarà aspectes fonamentals de la Llei de Qualitat. Aquesta certesa ha originat en la comunitat educativa un inevitable període d'incertesa que no acabarà fins que el futur govern es pronunciï referent a això.

El diumenge passat, 28 de març, es va publicar que la voluntat del Ministeri d'Educació era deixar en suspens l'establiment previst per al pròxim curs dels itineraris de 3º d'ESO i dels nous continguts de les assignatures de 1º i 3º d'ESO, i assumir ja per a aquest mes de juny el criteri establert per la LOCE que amb més de dues assignatures suspeses es deuria repetir curs, el que significa l'eliminació de la denominada promoció automàtica dintre del cicle. En canvi ahir dilluns, 29 de març, la seva Conselleria va fer pública una nota dient que també queda paralitzat aquest últim punt.

Tots sabem el que ha passat i ho entenem, però també veiem molt clar que aquesta situació d'inestabilitat que avui viu el nostre sistema educatiu, no s'hauria de tornar a repetir. Convé recordar quins van ser els seus orígens. Durant els anys 80, tenint el PSOE majoria absoluta, es va dissenyar i va experimentar una reforma educativa basada en la comprensivitat que va cristal·litzar el 1990 en la LOGSE, que va ser aprovada amb els vots del PSOE i de les altres forces polítiques menys del PP, que llavors era el major partit de l'oposició. Posteriorment, a partir de 1999, tenint el PP majoria absoluta, es va dissenyar una reforma de la LOGSE basada en els itinerari i en una major exigència acadèmica, que va donar lloc, el desembre del 2002, a la Llei de Qualitat de l'Educació (LOCE), que va ser aprovada amb els vots a favor del PP i de CC i amb els vots en contra del PSOE i de la resta de les forces polítiques.

És veritat que per mantenir la tranquil·litat normativa el millor seria que el PSOE assumís el calendari previst per a la continuació de l'aplicació de la LOCE i que iniciés la millora d'aquesta llei amb molta calma; però també és comprensible que el PSOE, juntament amb altres forces polítiques com ERC, prefereixin optar per suspendre immediatament el desenvolupament d'aquells aspectes de la LOCE que consideren més negatius i que van prometre reformar durant la seva campanya electoral.

El gran problema de fons és que aquesta situació de canvi continu es pot tornar a repetir si en les pròximes eleccions guanya el PP i aquest partit igualment prioritza tornar a aplicar la seva llei (LOCE). És evident que el sistema educatiu d'un país no pot estar sotmès a un vaivé continu de canvis cada vegada que hi ha unes eleccions. Si es considera que l'etapa obligatòria arriba fins els 16 anys i que les eleccions són cada 4 anys, s'observa que un alumne podria experimentar fins quatre sistemes educatius diferents. Això és molt negatiu per a la formació dels estudiants, per a la labor dels docents i, en general, per a tota la societat. A un sistema educatiu el que li convé és l'evolució no les revolucions. És a dir, li convé que hi hagi canvis per a poder-se anar adaptant a les noves situacions, però que aquests siguin petits i que s'introdueixin de forma pausada, per a poder constatar amb objectivitat si els seus efectes són favorables o no. És a dir el contrari de fer taula rasa amb tot l'anterior, ja que si el nou sistema no funciona, ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere.

Per a aconseguir aquesta desitjada estabilitat del sistema educatiu, els partits polítics haurien de ser capaços d'arribar a "un gran pacte d'Estat en l'educació". No fer-lo seria no estar a l'altura de les circumstàncies. La societat necessita saber que, guanyi el partit que guanyi, es facin les coalicions que es facin, els col·legis i els instituts funcionaran més o menys de forma semblant a com ho feien abans de les eleccions. Es pot plantejar que això és molt difícil de fer ja que, en alguns punts, les opinions són radicalment oposades, però si s'analitzen les discrepàncies s'observa que la majoria s'originen perquè els partits polítics sempre han pretès detallar en excés l'organització interna i el funcionament dels centres, quan en realitat el que deurien fer és deixar-los més llibertat d'organització i de funcionament, i fixar-se més en els resultats. No em refereixo exclusivament als resultats acadèmics, sinó també als resultats d'integració social de l'alumnat i de preparació per a l'accés al món laboral. Un bon centre d'ESO no és el que només es planteja portar alumnes al Batxillerat i oblida a la resta, sinó el que aconsegueix que tots els seus alumnes en finalitzar l'ESO estiguin ben preparats per trobar feina o per accedir a una FP o a un Batxillerat en funció de les seves preferències.

Al nostre entendre, el primer que s'hauria de plantejar en el procés d'elaboració d'una futura llei d'educació és consensuar entre tots els partits els coneixements i els procediments bàsics que l'alumne ha d'haver adquirit al final de cada etapa (Primària, ESO, Batxillerat i FP). Això una tasca clarament factible. Fins i tot en una matèria que ha aixecat tanta polèmica com la història de les religions i la seva influència en la societat, és possible acordar quins aspectes bàsics convé que coneguin tots els alumnes. Definir aquests objectius bàsics en totes les matèries és imprescindible perquè tant els professors com els alumnes sapiguem el que hem de fer, és a dir perquè sapiguem si hem d'esforçar-nos més o si ja ho estem fent bé. Aquests coneixements haurien de ser els mateixos per a tots els alumnes que finalitzen la Primària i podrien també ser els mateixos per a tots els alumnes que acaben l'ESO, sense posar per això en perill els nivells propis de la FP i del Batxillerat, si s'adopten les mesures que comentem més endavant.

Creiem convenient recordar a tots els que tenen responsabilitats polítiques en educació que els veritables experts són els docents que cada dia entren a les aules a fer classes, és a dir els mestres de Primària en la Primària i els professors de Secundària en la Secundària. Intentar resoldre els problemes del currículum acadèmic i de l'ensenyament en aquestes etapes, parlant només amb professors universitaris, que generalment mai han fet classes en aquestes etapes, o amb representants sindicals que duen ja molts anys sense fer classes, i que només són experts en temes laborals, seria un greu error. Els partits polítics i els estament oficials han de posar-se en contacte amb les associacions de professors de les diferents especialitats i han de parlar directament amb el professorat.

El nostre futur sistema educatiu no sol deuria permetre sinó fomentar que cada Comunitat Autònoma - i cada centre educatiu en l'àmbit de les seves competències - decideixi la forma d'organitzar-se que consideri més adequada. Per exemple, un centre deuria tenir llibertat per no establir cap itinerari a l'ESO un determinat any i, en canvi, poder-los establir a l'any següent, perquè la diversitat del nou alumnat així ho requereix; o de poder dedicar més hores a una matèria que a una altra, si s'observa que els alumnes d'aquell curs no arribaran als mínims establerts per a la primera mentre que van molt bé de la segona; etc. L'important és l'alumne no l'estructura. És a dir l'important és que cada alumne adquireixi la màxima preparació que en aquest moment pugui adquirir i no que simplement es compleixin les hores d'escolarització establertes.

És evident que la valoració de si un alumne ha adquirit o no les competències bàsiques establertes per a cada etapa no pot ser confiada al propi centre, ja que podrien donar-se casos de frau a les famílies, sense que l'Administració pogués fer res per a evitar-lo. La valoració de cada alumne ha de ser necessàriament externa al centre i ha de ser realitzada per la Conselleria d'Educació corresponent, que hauria d'actuar en cooperació amb les altres Conselleries i en coordinació amb el Ministeri. Les famílies tenen dret a que l'Administració els garanteixi la normalitat del procés educatiu que estan seguint els seus fills, de la mateixa manera que l'Administració els garanteix la qualitat dels aliments, l'adequació dels fàrmacs o la seguretat dels vehicles que circulen per les carreteres. Desgraciadament l'únic control extern al centre que existeix en el nostre país és la prova d'accés a la Universitat (PAU), que només afecta als alumnes que volen accedir a la Universitat i que es realitza als 18 anys, quan, moltes vegades, ja és massa tarda per a corregir llacunes conceptuals bàsiques i la falta d'hàbits d'estudi. En els altres països europeus ja existeixen aquestes proves externes. Per què la nostra Administració no ha d'exercir en l'educació la mateixa tasca que realitza en altres àmbits de la societat?

Per a evitar un innecessari augment del fracàs escolar al final de l'ESO, és a dir un augment del nombre d'alumnes que no acaben l'ESO en el temps previst, el millor seria que aquestes proves externes no fossin una espècie de revalida, sinó una "prova d'accés a estudis posteriors", com són les actuals PAU (selectivitat) per a accedir a la Universitat. És a dir, unes proves que per a presentar-s'hi calgués haver acabat prèviament l'ESO i la superació de la qual seria imprescindible per a poder iniciar després la FP o el Batxillerat, ja sigui en el propi centre o en un altre de diferent.

L'establiment d'un sistema així, basat en els resultats, solucionaria molts problemes. D'una banda disminuiria sensiblement el fracàs escolar al final de l'ESO ja que es podrien establir unes competències bàsiques més assequibles per a tots, sense posar en perill els nivells d'exigència de la FP i el Batxillerat, ja que l'exigència apareixeria a les proves d'accés. D'altra banda, aquest plantejament permetria tenir un sistema educatiu plural, que és el més adequat per al nostre país, constituït per Comunitats Autònomes molt diferents entre si, i això fomentaria la diversitat d'innovacions educatives i permetria valorar quines estratègies són realment les més adequades.

En aquest moment el nostre país es troba en la millor de les situacions polítiques per a poder arribar a "un pacte d'Estat en l'educació", subscrit per tots els partits sense excepció. Perdre aquesta oportunitat seria un greu error. Un model educatiu basat en pactar els objectius finals de cada etapa i dexant als centres molta més llibertat d'organització facilitaria molt l'acord. Perdre aquesta oportunitat seria un greu error. Una nova llei feta per unes forces polítiques sense comptar amb l'oposició, com va passar amb la LOGSE i amb la LOCE, ens situaria una altra vegada en l'origen del problema.

Li demanem Honorable Consellera que consideri aquesta proposta i aprofitem aquesta oportunitat per fer-li oferiment de la nostra col·laboració en qualsevol tasca que pugui ajudar a millorar el nostres sistema educatiu.

Una molt cordial salutació

Antonio Jimeno

President d'AMES

(Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)

Aparta de Correus 20.091 08080 Barcelona T: 659 002 871