SITUACIÓ ACTUAL DE L'ENSENYAMENT SECUNDARI A CATALUNYA.

ENTREVISTA REALITZADA AL PRESIDENT D'AMES PEL SINDICAT ASPEPC EL 30 D'ABRIL DE 2003.

1. Primer de tot, des de la teva posició, com valores la situació actual de l’ensenyament Secundari a Catalunya? Continua la degradació de l’ensenyament Secundari públic?

R. Considero que des dels anys vuitanta la qualitat del nostre ensenyament Secundari s'ha degradat molt. Em refereixo tant a l'ensenyament públic com al privat, malgrat que en aquest últim s'observi un augment de matriculació. Quan parlo d'un ensenyament molt degradat em refereixo, sobretot, a un sistema educatiu en què l'alumnat no arriba a aconseguir ni els coneixements que sí podria assolir amb un altre sistema educatiu, ni les actituds que hauria d'arribar a tenir.

2. I la situació del professorat?

R. El professorat és el col·lectiu més afectat per aquesta situació. Només cal observar com, any darrera any, va augmentant el percentatge de baixes laborals, com van augmentant més les malalties de tipus psíquic (depressions i estrès) que les d'altres tipus, i com, pràcticament, totes les noticies que apareixen sobre el professorat estan relacionades amb temes d'agressions o de greus faltes de respecte. Avui parlar dels professors d'ensenyament secundari és parlar d'un col·lectiu en crisi.

3. Ara, amb una certa distància temporal, quin judici et mereix la configuració que s’endevina de la Llei de Qualitat de l'Ensenyament?

R. Crec que la situació pot millorar molt. Quan l'alumne vegi que només pot passar de curs si no suspèn més de dues assignatures i que, si al juny li queden assignatures suspeses, haurà de passar-se part de l'estiu preparant exàmens, segur que posa més interès que ara en aprovar. Igualment, quan l'alumne vegi que el que posa la nota d'una assignatura no és el conjunt de professors sinó el professor d'aquesta, segur que tindrà més respecte a tots i cadascun dels seus professors. D'altre banda, aquesta conducta de més esforç i millor actitud estarà afavorida pel fet que, segons el seu rendiment acadèmic, se li aconsellarà cursar, a l'any següent, un itinerari o un altre. Com en aquesta situació l'aprenentatge tornarà a ser l'activitat bàsica de l'alumne a l'escola, la funció de saber ensenyar tornarà a ser valorada i els professors recuperaran així la seva funció professional, que és la d'ensenyar i educar. A més, com que cada alumne estudiarà allò que millor s'adequa a les seves capacitats i interessos, el fracàs es colar disminuirà, i no perquè a tots se'ls demani molt poc, com passa ara, sinó perquè a cadascun només se li demanarà allò que pot aprendre.

4. És molt possible que es produeixin, i de fet ja s’han produït, enfrontaments entre el Departament d’Ensenyament i el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport per una qüestió de competències arran de la Llei de Qualitat de l'Ensenyament. Creus que es tracta d’una polèmica en clau política, o més aviat d’un enfrontament entre dues concepcions educatives oposades, més enllà de la qüestió sobre les competències autonòmiques?

R. Crec que no es tracta de dues concepcions educatives oposades sinó d'una lluita de competències. Prova d'això és que s'ha passat d'un sistema de crèdits trimestrals comuns i variables a un sistema d'assignatures anuals sense cap problema. En canvi, la confrontació ha sorgit quan s'han tractat temes com l'augment d'hores de castellà a Primària (que passa de dues hores setmanals a quatre), proposar una Història amb més continguts d'Història d'Espanya o quan s'han fixat els continguts mínims de totes les assignatures, fet que facilita al professorat l'elecció de llibres de text escrits en castellà. Tots sabem que un país és sobretot una llengua i una història comuna, per tant no ens han d'estranyar aquestes confrontacions. Com en altres temes bàsics, en l'educació també caldria que els nostres responsables polítics arribessin a pactes. Com a professionals de l'ensenyament penso que el nostre objectiu ha de ser aconseguir que els nostres alumnes siguin ciutadans responsables i preparats per viure en el món de demà. Això significa dominar les dues llengües i conèixer la nostra història pròpia i la nostra història comuna. Com que l'alumnat d'un poble d'interior és bastant diferent del d'un poble del cinturó industrial d'una gran capital, perquè tots els alumnes arribin a uns coneixements mínims de les dues llengües, segons la zona caldrà insistir en una o en l'altra llengua. Personalment considero que la millor manera d'aconseguir-ho és la instauració de proves externes sobre continguts mínims a totes les matèries al final de l'ESO, consensuades pel Departament i el MECD, i deixar que cada centre decideixi si s'ha d'impartir més hores d'una assignatura o d'una altra per arribar als mínims exigits.

5. Darrerament s’ha encetat als mitjans de comunicació un debat sobre la modificació del Calendari Escolar. Quina és la teva opinió sobre l’assumpte?

 

R. El Departament d’Ensenyament ha proposat introduir una setmana sense classes a finals d’octubre i una altra a finals de febrer i passar aquestes dues setmanes a l’última setmana de juny i la segona setmana de setembre. Com a professor estic totalment en contra d'aquesta proposta per cinc motius: 1) Perquè precisament es tracta de dos períodes en què alumnes i professors treballem amb molt rendiment acadèmic, donat que ja hem agafat un bon ritme després de les vacances d’estiu i de Nadal respectivament. 2) Perquè els professors de Secundària no hem observat mai la necessitat pedagògica d’interrompre les classes a finals d’octubre. 3) Perquè quan el segon trimestre és massa llarg perquè la setmana santa cau molt tard, per trencar el ritme i descansar abans, és suficient finalitzar la segona avaluació als tres mesos i afegir dos dies al cap de setmana següent. 4) Perquè el nostre clima afavoreix més el treball a classe a finals d’octubre i a finals de febrer que no a finals de juny o principis de setembre. Tots sabem que és molt difícil fer classes quan la temperatura de l’aula supera els 30ºC. 5) Perquè, si un altre objectiu és escurçar les vacances d’estiu, la solució més adient no és organitzar dues setmanes voluntàries d’activitats "formatives no curriculars" a finals d’octubre i finals de febrer, com proposa el Departament, sinó a l’última setmana de juny i la segona de setembre, atès que al nostre país a l’estiu es poden fer moltes més activitats a l’aire lliure que no a finals d’octubre o finals de febrer. D’altra banda, si els alumnes decideixen no assistir-hi, als pares els resultarà més fàcil trobar activitats complementàries a l’estiu que a l’hivern.

6. Quina hauria de ser la posició dels sindicats?

R. Els sindicats s'han d'oposar a aquesta proposta i han d'explicar a la Conselleria i a l'opinió pública les raons abans esmentades. En el cas que el Departament demanés que aquestes activitats no curriculars hagin de ser supervisades o realitzades pels professors, els Sindicats han d'aclarir que, en el cas de la Secundària (ESO i Batxillerat), els professors sabem ensenyar una sèrie de matèries, les mateixes que s’ensenyen en tots els països del món, però no sabem organitzar activitats lúdiques que no tenen res a veure amb la nostra matèria, ni considerem convenient barrejar la funció de professor amb la funció de monitor o animador de grup. Si cal haurem de portar el tema als nostres serveis jurídics i, potser, iniciar un contenciós administratiu.

7. Hi ha hagut coincidència fins ara entre les propostes sindicals i les preocupacions del professorat de Secundària? Creus que el professorat s’ha sentit adequadament representat?

R. Crec que no. Fa anys a l'ensenyament Secundari públic la majoria dels professors pensàvem que els tres grans sindicats de l'ensenyament a Catalunya serien els que defensarien els nostres interessos laborals. Però no ha estat així. La LOGSE va portar a la Secundària uns plantejaments que només són aplicables, i amb restriccions, a la Primària. A més, va obrir la porta d'entrada als Instituts a molts mestres, alguns dels quals, fins anys després, no han entès les peculiaritats de la Secundària. Tot això va provocar una lamentable confrontació entre els dos col·lectius de docents. Davant d'això els grans sindicats, que depenen dels seus votants, van optar pel col·lectiu majoritari dels mestres, al que es van sumar per interessos personals, molts professors de FP i també els professors d'Institut més ideològicament compromesos. Això explica la posterior aparició, en totes les Comunitats Autònomes, de petits nous sindicats tots ells molt crítics amb la LOGSE. A Catalunya podrien haver arribat a ser ja molt importants sinó fos perquè es van anteposar els personalismes i les divisions a les necessitats d'unió que precisava el col·lectiu de Secundària.

8. Com jutges la tasca dels sindicats en general en la defensa dels interessos del col·lectiu?

R. Crec que els grans sindicats no han fet res per defensar els legítims interessos dels professors de Secundària. És suficient pensar en la seva defensa del cos únic, en la seva política d'aconsellar els professors que no lluitessin per la seva especialitat sinó que demanessin l'habilitació per poder donar altres matèries, el no haver fet res per evitar que la majoria del desplaçats fossin de Secundària, el no haver defensat la continuïtat dels Departaments, el defensar que puguin ser Caps de Departaments i Directors també els docents que no poden donar classes en els cursos superiors, etc.

9. I la dels sindicats de Secundària?

R. És evident que no ha sigut bona. És suficient recordar els resultats dels sindicats de Secundària en les últimes eleccions. La responsabilitat d'aquesta situació lògicament gravita, sobretot, en les persones que en aquell moment gestionaven el sindicat de Secundària majoritari. No només no van aconseguir sumar adhesions sinó que van propiciar la pèrdua del recolzament d'importants col·lectius de professors, la sortida de persones pròpies i, finalment, la ruptura de coalicions. No és pot intentar guanyar unes eleccions quan s'han generat tants enemics. Es cert que aquests responsables sempre van defensar els interessos dels professors de Secundària però també és veritat que no ho van fer bé. Quan s'està en minoria s'ha d'acceptar aquesta realitat i no optar per abandonar les reunions. També va ser una estratègia equivocada arribar a alinear-se amb el Departament d'Ensenyament per així poder atacar altres sindicats de Secundària en els contenciosos que aquests havien interposat. Amb aquestes actituds és impossible pensar en coalicions i és evident que es perd la confiança dels electors.

10. Penses que està justificada l’existència de sindicats només de Secundària? Alguns consideren que un sindicalisme professional, especialment en l’àmbit de l’ensenyament Secundari, ni té cap futur, ni respon a l’estat actual de l’ensenyament, ni pot arrelar en un col·lectiu com el nostre. Coincideixes en aquest diagnòstic?

R. Penso justament el contrari. Considero que en el futur als grans sindicats els resultarà impossible continuar mantenint que també estan defensant els professors de Secundària, i que per això aniran perdent molts d'aquests afiliats. Aquests, per poder defensar els seus drets, aniran als sindicats exclusivament de professors de Secundària, perquè són els únics sindicats que poden entendre els seus problemes, perquè són realment independents i perquè poden ser estrictament professionals, és a dir, poden seguir l'estratègia de simplement velar pels interessos dels seus afiliats.

11. Com pot ser salvada la distància entre les teoritzacions pedagògiques que van inspirar la "reforma" i la realitat? Hi ha alternatives a la pedagogia de la comprensivitat?

R. El desconcert que ha originat la LOGSE a l'ensenyament Secundari desautoritza radicalment tots els autors que vulguin seguir aplicant el constructivisme de forma generalitzada. El sistema educatiu de tot un país s'empobreix sí només segueix un tipus de pedagogia. El constructivisme pot donar molts bons resultats en algunes matèries a nivell de Primària i també en alumnes de Secundària d'aprenentatge lent, però aquesta pedagogia no s'ha d'aplicar de forma generalitzada per a tots els alumnes i en totes les matèries. Hi ha moltes altres formes de transmetre coneixements i és responsabilitat dels professors seguir les que millor s'adaptin als seus alumnes i a la seva matèria.

12. La monopolització del discurs de "la diversitat" per part d’una certa esquerra ha portat a una defensa a vegades irracional de l’heterogeneïtat com a principi i el rebuig de la "segregació" o "diferenciació". És possible mantenir una certa visió "progressista" i apostar per la separació dels alumnes en funció del seu rendiment o el segrest ha arribat fins el punt de que fer-ho identifica a qui ho proposa amb posicions reaccionàries o conservadores?

R. En el segon cicle de l'ESO la diversitat de l'alumnat és tant notòria que resulta massa difícil fer una classe amb normalitat. Després d'anys de teories poc contrastades, avui ja resulta impossible seguir mantenint els imaginàries avantatges d'aquest sistema. Fins i tot els equips docents més defensors de la LOGSE han acabat desdoblant per nivells de capacitats tots els grups, menys en dues o tres matèries per poder mantenir que són desdoblaments i no itineraris i, sobretot, perquè l'Administració no els dóna més professors. Avui ser realment progressista és assumir el grup homogeni dels alumnes amb més dificultats per tal que els companys de Departament puguin donar classe en els altres grups homogenis de més nivell. En resum, tots els alumnes en grups homogenis.

13. Creus que hi ha un vincle comú entre molts professors adscrits a corrents polítiques molt oposades, en la defensa del valor del coneixement i la cultura i en l’ideal de la formació, de la il·lustració, i que això ultrapassa qualsevol distinció entre opcions progressistes i reaccionàries?

R. Així com tots els metges volen curar els seus malalts, tots els professors volen que els seus alumnes aprenguin. Tant és que siguin de dretes o d'esquerres, que siguin progressistes o conservadors, o que siguin joves o grans. Amb els anys un aprèn a valorar els companys, no en funció de la seva proximitat ideològica, sinó en funció de la seva professionalitat. Un company que treballi molt mereix tot el nostre respecte, malgrat que no compartim els seus plantejaments pedagògics. Tothom té dret a posar en pràctica les seves pròpies estratègies sempre i quan no provoquin grans distorsions. El que sí que trobo a faltar són proves externes als centres que serveixin per mesurar els resultats. Si existissin, potser no hauria fet falta esperar tants anys per rectificar l'aposta que els nostres governants, sense voler escoltar els professors de Secundària, van fer per la LOGSE.

14. Creus que el professorat ha acabat interioritzant el discurs que el responsabilitza del fracàs educatiu i, alhora, desresponsabilitza altres instàncies del sistema educatiu?

R. En la resposta del professorat davant de l'aplicació de la LOGSE diferenciaria dues èpoques i aclariria que aquesta resposta ha estat molt diferent segons la personalitat de cada professor. En una primera època sí que va haver-hi un percentatge significatiu de companys que, al pensar que ells no tindrien cap problema i constatar després que amb la nova situació ja no dominaven l'aula, es van trobar desconcertats i amb una gran sensació de fracàs. Cadascun d'ells, aïllat del seus companys, va acaba pensant que el seu fracàs professional era degut a la seva falta de capacitat i preparació. Després, en una segona època, al intercanviar experiències, opinions i valoracions, ha anat descobrint que el fracàs era la lògica conseqüència d'un disseny legal inapropiat i ha anat veient amb claredat que la responsabilitat recau sobre les entitats - partits polítics, administracions, sindicats i determinats col·lectius professionals beneficiats - que van donar llum a la LODE i a la LOGSE, i que actualment continuen obstinats en la seva defensa, malgrat la degradació de l'ensenyament que han provocat i els problemes que es continuen originant.

15. El percentatge d’afiliació sindical del professorat de Secundària és molt baix, circumstància que, junt a la seva abstenció en les eleccions, permet que altres col·lectius del sistema educatiu amb més nivell d’afiliació i participació, facin valer els seus legítims interessos. On situaries l’arrel d’aquest problema i què podríem fer els sindicats per trobar una solució?

R. L'arrel d'aquest problema és el tipus d'eleccions sindicals que tenim. Actualment votem conjuntament el professors de Secundària i els mestres de Primària. Son dos col·lectius laborals que fan feines distintes, que treballen en locals diferents i que moltes vegades tenen interessos laborals contraposats. Atès que el col·lectiu de Primària és més gran que el de Secundària i que els sindicats han d'optar pel col·lectiu majoritari, si volen guanyar les eleccions, és evident que els interessos del col·lectiu de Secundària mai estaran prou defensats. Tot això ha portat que avui els professors de Secundària ja no confien en els sindicats, pocs d'ells estan afiliats i molts pocs van a votar (en les últimes eleccions només ho van fer un 20%). Un exemple de la gravetat de la situació és que actualment a la província de Barcelona no hi ha cap sindicat exclusivament de Secundària a les meses de negociació. Per solucionar aquesta lamentable situació és necessari separar les eleccions de Primària de les eleccions de Secundària. Això no perjudicaria a cap sindicat, és més, en els grans sindicats evitaria tensions internes entre mestres i professors, facilitaria donar solucions adequades als problemes específics de la Secundària i possibilitaria que el professorat de Secundària recuperés la confiança perduda en els sindicats.

16. Quin paper entens que ha de jugar el sindicat que presideixes, AMES, en la situació actual?

R. Nosaltres pensem que el problema més greu que actualment tenim els professors de Secundària és recuperar el sentit de la nostra professió. Ara ja s'ha aconseguit un nou sistema educatiu, el derivat de la LOCE, en què torna a ser necessari l'esforç i els coneixements per passar de curs i, per tant, tornen a ser valuosos els coneixements i la capacitat d'ensenyar dels professors de Secundària. En aquesta nova i il·lusionant situació el nostres objectius són: intentar que l'aplicació de la LOCE a Catalunya es faci correctament, que els professors de Secundària disposin de tota la informació sobre els seus nous drets laborals (per això també disposem d'un prestigiós servei jurídic), que les properes eleccions sindicals de Secundària siguin independents de les de Primària, que més professors ens donin la seva confiança i s'afiliïn al nostre sindicat i que la Federació de Sindicats de Professors de Secundària de nivell estatal, la FPS, que vam ajudar a crear, arribi a estar implantada en totes les Comunitats Autònomes.

17. Finalment, quina és l’opinió que et mereix, actualment, el sindicat ASPEPC i com valoraries la possibilitat d’accions sindicals conjuntes entre AMES i ASPEPC?

R. Penso que actualment en el sindicat ASPEPC s'estan fent les coses molt bé. Crec que, si es segueix així, el sindicat ASPEPC recuperarà la confiança que molts professors vam dipositar en ell. Personalment estic molt satisfet d'aquests canvis. En aquest sentit, cal explicar que el nostre objectiu principal és aconseguir millorar la situació actual i que, per fer aquesta tasca, quants més col·lectius estiguem implicats, més possibilitats tenim d'aconseguir-ho. A AMES tots estem molt interessats en recolzar totes aquelles accions sindicals que puguem fer conjuntament, perquè tindran més ressò i perquè és el que molts professors de Secundària estan esperant.